Una de les novetats més comentades de la campanya, des del punt de vista mediàtic, han estat sens dubte les entrevistes als candidats fetes per l’economista Xavier Sala i Martin.
Tanmateix, hi ha hagut moltes altres entrevistes als candidats tant per part de tots els principals mitjans de comunicació escrita, com per les ràdios i televisions. S’han fet també interessants entrevistes a les parelles dels candidats que, com assenyala avui Sebastià Alzamora, ens donen visions inèdites dels candidats -i també de les parelles- i obren noves perspectives suggerents per a properes campanyes electorals.
Alguns han criticat l'”intrusisme” de Sala i Martin en el mon de les entrevistes; jo no comparteixo aquesta crítica més aviat “corporativa”. D’altres diuen que els periodistes de La Vanguardia estan queixosos perquè ells també són gent capacitada per a fer entrevistes d’aquest tipus, però que la direcció del diari no els deixa: només els hi permet fer entrevistes molt més encotillades; en aquest cas, des del meu punt de vista, tenen raó, però no en poden fer responsable a Sala i Martin.
Crec que ho ha dit molta gent, però en el mon del periodisme hi va insistir molt l’admirat i enyorat Ramon Barnils: l’objectivitat no existeix, però precisament per això és absolutament necessari el màxim rigor i també el tractament equitatiu als contrincants o a les diverses postures. En Sala i Martin és independentista i liberal, de forma radical, i simpatitza amb Artur Mas. Mai se’n ha amagat i sempre ho ha deixat clar; en aquest sentit segueix les pautes de Max Weber quan demanava que els científics socials deixessin clar d’entrada quins eren els seus valors i les seves creençes. D’altra banda, Sala i Martin és un economista molt reconegut internacionalment que actua amb el màxim rigor en la defensa de les seves idees i els seus punts de vista que, lògicament, es poden compartir o no, totalment o parcialment.
Des del meu punt de vista, si alguna cosa es pot criticar de les entrevistes de Sala i Martin amb els candidats és que no se’ls hi ha donat un tractament equitatiu. En Saül Gordillo va qualificar, crec que molt encertadament, d’entrevista-trampa la que va fer a Montilla i d’entrevista-massatge la que va fer a Mas (1, 2). Amb tot, crec que el comportament de Montilla va ser totalment inapropiat i, fins i tot, poc professional. Ara bé, perquè no li va preguntar, per exemple, a Mas també si tenia el nivell C de català i/o no va anar furgant en alguna de les possibles contradiccions del candidat com va fer especialment en el cas de Montilla??.
En l’entrevista amb Saura (1, 2) hi va haver també força tensió, segurament per les grans diferències entre un liberal radical com Sala i Martin i un anti “neoliberal” com en Saura. Tant Montilla com Saura van estar molt a la defensiva i sovint no acabaven de contestar les preguntes. Tanmateix, en aquests casos crec que Sala i Martin va estar més agressiu i més punyent que en els altres.
En el cas de Piqué (1, 2) crec que hi va haver molta complicitat en l’aspecte liberal del candidat, i no en el seu espanyolisme, com és lògic, tot i que tampoc va furgar massa en aquesta ferida. Tant en aquest cas, com encara molt més en el de Mas, el caràcter intrèpid, punyent, amb un punt d’agressivitat de Sala i Martin va desaparèixer quasi per complert. Els seus entrevistats es van sentir, en aquests dos casos, en general còmodes.
Finalment, l’entrevista amb Carod-Rovira (1, 2) va ser una entrevista relativament més equilibrada, en la que tant l’entrevistat com l’entrevistador varen mantenir en una forma clara les seves respectives postures, tot respectant – i fins i tot acceptant certs aspectes de- les de l’altre, i defensant de forma argumentada el que cadascú creia. Tanmateix, en cap cas va ser una enquesta-massatge com la de Mas, sinó que Sala i Martin va estar molt més punyent en els temes relatius al govern tripartit o a la necessitat i/o possibilitat de fer una “esquerrovergència”, com diu el professor Tremosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!