Aquest és l’article que m’ha publicat el Dossier Econòmic el dissabte 17 de gener de 2009.
Alguns autors han assenyalat que l’anomenada crisi de les subprime als EEUU, i la subsegüent crisi financera, no hauria d’haver estat una sorpresa. Al contrari, era una cosa que es podia esperar si ens fixem en les crisis financeres de les tres dècades anteriors. Totes elles sempre s’havien produït després d’un període de grans fluxos nets de capitals cap a les economies emergents. Conseqüentment, als anys 2000 la majoria d’aquests països havien decidit no continuar essent importadors nets de capital i alguns d’ells s’han convertit en importants exportadors de capital. Per tant, l’excedent d’estalvi existent a nivell mundial s’havia de dirigir cap a alguns dels països desenvolupats, i molt especialment cap als EEUU que es convertia així en el país amb el deute exterior més important del mon. I a on creixia de forma important el dèficit exterior per compte corrent mentre el dòlar es debilitava. Això va produir a nivell intern un gran increment en l’endeutament de les famílies, i concretament la crisi subprime, que finalment es van demostrar insostenibles i van contribuir a provocar la crisi financera mundial.
Un país amb un elevat dèficit exterior corrent, com els EEUU o l’estat espanyol aquests últims anys, tindrà a nivell intern una despesa superior a la seva renda. O be es produirà un excés d’inversió, privada o pública, i en aquest cas la contrapartida del elevat endeutament extern serà un important dèficit fiscal. O be hi haurà un excés de despesa en consum, també públic o privat, i el dèficit exterior elevat es traduirà en una major despesa de les famílies fomentada pel crèdit. Aquesta darrera situació anirà sovint acompanyada d’increments molt importants dels actius immobiliaris, comercials i financers de les famílies, i el crèdit fàcil suposarà augments de l’apalancament i, per tant, també de la fragilitat del sistema financer. No els hi recorda el que ha passat als EEUU i també, almenys en part, a l’estat espanyol?.
Un cop la crisi ha començat, la política monetària és totalment ineficaç per a assegurar una demanda interna sostinguda. Les famílies ja no s’endeuten per a comprar actius que estan baixant de preu i el sistema financer ja no dóna préstecs. L’alternativa és clara: o be hi ha una disminució del dèficit exterior corrent i, al mateix temps, una caiguda en la demanda interna, i molt possiblement una recessió d’una certa durada; o be s’ha d’estar disposat a tenir un dèficit fiscal molt important i probablement prolongat. Aquesta és l’alternativa. I no ni ha cap altra. El problema de l’estat espanyol és que te un dèficit exterior corrent molt important però Alemanya (i la majoria de països europeus) continua tenint superàvit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!