Dues ratlles

Llegeixo que un 43% dels anglesos estan a favor de la independència d’Escòcia, i no em sorprèn. Fa temps que se sap que al Regne Unit ningú s’escandalitzar per preguntar a la població d’una part de l’estat sobre el seu futur. I, de fet, també fa temps que se sap que els anglesos veuen alguns dels territoris del regne més com una càrrega que com a part inalienable de la seva identitat nacional.

Anglaterra és el país ric del Regne Unit, i aquesta és la clau. Convivint dins del mateix estat, els anglesos es troben subvencionant Escòcia. I, com pitjor va l’economia, més es fixen en aquests diners dels quals han de prescindir. Així de curiosa és la demoscòpia: sempre comença per la butxaca.

Si el cas escocès ja pot semblar curiós, amb més partidaris de la secessió a Anglaterra que no a Escòcia (segons les últimes enquestes), més paradoxal encara és la situació d’Irlanda del Nord. Allà, la independència seria més aviat un canvi d’estat, del britànic a l’irlandès. I quan les enquestes han preguntat per aquesta possibilitat a les tres parts afectades, els resultats han estat sorprenents:

malgrat el conflicte polític, els irlandesos del nord aposten majoritàriament per mantenir-se dins l’òrbita de Londres. L’opció unionista ja és majoritària fins i tot entre la comunitat catòlica. I això que Dublín els acolliria de bon grat: un 80% dels irlandesos del sud estarien d’acord a unificar l’illa. Una opció que, alerta, també és la preferia per un 40% dels anglesos.

O sigui, que on el percentatge pro-republicà és més baix és a Irlanda del Nord. Una situació que s’exemplifica molt bé amb la idea del passaport i la targeta santiària: els nord-irlandesos poden demanar documentació nacional a Dublín, i l’utilitzen sovint per viatjar, però quan es tracta de serveis socials, prefereixen les prestacions de Londres.

No és una paradoxa. És l’economia. Davant la dicotomia Regne Unit/Irlanda, la població hi veu una potència mundial o un estat rescatat. Qui té dèficit fiscal és Londres, allà. O sigui, que per escocesos o nord-irlandesos ser britànics és un bon negoci.

Tot plegat fa pensar que potser sí que tenen raó des de la Moncloa. Les dues realitats, la britànica i l’espanyola, no són comparables. Per això Catalunya serà independent abans que cap dels territoris del Regne Unit. I per això Gibraltar mai canviarà l’estat britànic per l’espanyol.

Segueix a @joanbotta

//