És la banca, idiota!
El 2011 l’estat espanyol va tenir un dèficit del 9,4% del Producte Interior Brut. La xifra només la supera Irlanda, i no és casual; els dos estats es van creure durant els anys de bonança que eren les noves potències europees. Uns es feien dir el Tigre Celta; els altres proclamaven que España va bien. En realitat, però, darrere l’economia artificial ibèrica i celta no hi havia res. Resultat: l’esclat de la bombolla immobiliària ha obligat tant Dublín com Madrid a rescatar la seva banca.
En el cas irlandès, això va portar a un rescat sencer, com a país. Dublín literalment es va arruinar quan es va voler fer càrrec del forat del seu sistema financer, i va haver de demanar ajuda europea.
A Espanya, de moment (només de moment) la sang no ha acabat d’arribar al riu. Però queda poc (dies? setmanes?), bàsicament perquè els ingredients del coctel són els mateixos que els irlandesos.
El dèficit públic espanyol es va disparar l’any passat fins el 9,4% pel rescat a CatalunyaCaixa, Unnim i Novagalicia. I aquest 2012 ha caigut Bankia, cosa que va portar la Moncloa a demanar un rescat per la banca. 100.000 milions d’euros que Europa (Merkel) acaba de deixar clar que comptaran dins el dèficit i el deute espanyol. O sigui, que el desviament del 2012 serà molt pitjor.
Això ho veu tothom i fa espantar els inversors. Una por que, al seu torn, encareix el finançament d’Espanya. Resultat: per més que la Moncloa, les autonomies i els ajuntaments retallin, el dèficit segueix pujant. Hi ha menys ingressos, i endeutar-se és més car. Els interessos d’aquest deute es mengen tot el que s’estalvia per altres bandes. I l’espiral cap al rescat acaba sent inevitable.
Però no és tot. Contra el que alguns creuen, el rescat no és el final del camí, i menys ara, que els diners d’un hipotetic rescat haurien de venir del Mede. A diferència del FEEF, el del rescat de la banca, aquest nou fons es reserva a si mateix l’etiqueta de sènior. I això de les etiquetes és realment molt important.
De tots els creditors d’un estat, sempre hi ha un ordre clarament definit, a l’hora de cobrar. Grècia, amb la seva quitança, va demostrar com d’important era estar al capdamunt d’aquesta llista. I, vista l’experiència, els rescatadors europeus entren per dalt. Això és l’etiqueta sènior: prioritat absoluta a l’hora de cobrar, només superada per l’FMI, que per estatuts sempre és el primer.
Aquesta prioritat, altre cop, és perversa: mentre no arriba aquest rescat privilegiat, qui se’n fia de comprar un deute espanyol que tard o d’hora acabarà relegat? I pitjor encara, qui el recompra al mercat secundari (el que determina la prima de risc)? Els inversors no se’n fien perquè saben que, en cas de fallida, només cobrarien un cop Europa i el Fons Monetari Internacional haguessin recuperat fins l’últim dels euros prestats.
I tot això, sota l’excusa del mantra que ens han anat repetint els últims anys. La banca no pot caure, perquè seria pitjor el remei que la malaltia. Doncs resulta que la malaltia ens està matant.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!