La reestructuració del sistema financer espanyol s’ha pràcticament endut per davant l’obra social de les caixes d’estalvis catalanes, que les últimes dècades s’havien convertit en un autèntic pilar per a moltes iniciatives culturals, benèfiques, ecològiques o assistencials al nostre país. Això era el model de caixes català: unes entitats arrelades al territori que regaven de recursos el tercer sector.
La bancarització de les caixes amenaça des de la protecció d’espais naturals fins a llars d’avis o projectes de reinserció social. Les entitats nacionalitzades tenen ara altres prioritats: el FROB, o els nous propietaris de les antigues entitats, volen rendibilitzar les seves inversions, o com a mínim minimitzar pèrdues. Per substituir els diners que abans venien dels excedents econòmics de les caixes, ara les obres socials han de ser capaces de generar els recursos que necessiten. Això ha estat la reordenació bancària: posar les bases perquè, quan tot s’hagi arreglat, els diners que abans se n’anaven a obres socials s’utilitzin per pagar dividends.
Les xifres són importants: deixant a banda la Caixa, que manté l’obra social, la resta d’entitats catalanes destinaven el 2008 més de 140 milions d’euros a finalitats socials. A partir de l’any que ve, aquests diners serviran per gratificar els accionistes del BBVA, que s’ha fet amb Unnim, i potser del Santander, si s’acaba quedant Catalunya Caixa.
El més grotesc del cas és que el cost del procés es paga amb diners de tots els contribuents. I mentrestant, les entitats del tercer sector veuen com el deute de les administracions envers elles no para de créixer: 640 milions d’euros, ja.
// <![CDATA[
// ]]>
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!