Dues ratlles

Avui els primers ministres del Regne Unit i Escòcia han pactat els termes del referèndum d’independència escocès del 2014. M’interessen alguns (no) paral·lelismes amb Catalunya.

Catalunya i Escòcia plantegen d’independitzar-se de dos estats ben diferents. Per al Regne Unit els escocesos tenen dret a decidir el seu futur, i el que farà Londres a partir d’aquí és intentar-los convèncer que la independència té més inconvenients que avantatges. Accepten que la porta de la votació existeix, però intentaran que Escòcia no la creui.

Ben al contrari que Madrid, que ha llençat la clau de la porta al fons d’un pou, per exemple rebutjant al Congrés que Catalunya pugui organitzar referèndums. Aquí hi ha unanimitat entre els grans partits espanyols.

Escòcia i Catalunya van perdre les seves institucions amb pocs anys de diferència. El 1707, l’Act of Union assegurava a Londres el llargament desitjat control sobre els escocessos. I a canvi Escòcia trobava una sortida a la ruïna provocada per la seva fallida aventura colonial. L’acord va ser signat pels dos parlaments nacionals, de forma sobirana.

7 anys després, l’11 de setembre del 1714, els catalans, lluny del pacte, vam perdre la sobirania per la força de les armes. I així ens han tractat des de llavors, amb una voluntat assimiladora que va començar amb el decret de Nova Planta i que no s’ha aturat ni en aquesta dita democràcia, quan Espanya reclama que siguin tots els espanyols els que determinin el futur dels catalans. Senzillament no ens reconeixen com a subjectes de sobirania.

Paradoxalment (o no) la independència té més força a Catalunya que a Escòcia. La volen la meitat dels catalans, segons les enquestes. I només el 28 per cent dels escocesos, també segons les enquestes. La diferència és que ells tindran una xifra irrefutable d’aquí dos anys. Nosaltres, no sabem si ens deixaran.

I un apunt final: en aquesta Europa interdependent del segle XXI, la independència no té res d’anacrònic. Dels 15 estats que han entrat al club comunitari des que ho va fer Espanya, 10 no van ser independents del tot fins a principis dels anys noranta. O sigui, que tenen menys de 20 anys de vida en solitari. Si ells se’n surten, per què no nosaltres?

Segueix a @joanbotta
//

Torna a la portada del bloc.