SENSACIONS

Encara anem recollint per casa les baves que segreguem des del passat diumenge,  22 de novembre. La joia va ser majúscula i desbordada, veure com pujava l’enorme, l’immens quatre de deu amb folre i manilles em va fer plorar seguint l’actuació. I veure com es descarregava va ser un tast de la glòria. Cada cop que veig la gravació m’emociono.

Com sempre que s’assoleix algun repte casteller per primer cop, els mitjans de comunicació i ara també les xarxes socials en van plenes. Plenes tant de la feta com d’anàlisis, plenes de les valoracions, les opinions i els comentaris diversos, alguns que s’acosten a la realitat i altres que sembla no han entès de què va la pel·lícula.

Els mitjans han recollit el paper dels Minyons com a una colla de trencadors, com uns innovadors, com uns irreverents, com un grup de pioners, uns metòdics, com uns transcendents, una colla que ha generat respecte i  també recel al món casteller, una alenada d’aire fresc… Us adjunto l’enllaç a la crònica del diaricasteller.cat, on hi algun d’aquests adjectius. O la valoració de la diada d’en Guillem Bargalló al mateix diari digital.

M’ha decebut l’article a Vilaweb d’en Josep Casurellas el diumenge 29, que vol recollir el paper de la Colla aquests últims 36 anys. Perquè com deia algú en alguna xarxa, només és un recull de tòpics sobre la meva Colla, tòpics, alguns més acceptables i alguns molt discutibles.  Tòpics que el periodista documenta amb frases “genèriques” extretes de visions més riques i complexes.  En triaré quatre, per il·lustrar-ho:

Primer. La incorporació dona als castells. Quan apareix la Colla el 1979, un dels referents és la colla dels Bordegassos de Vilanova, ja llavors una colla jove i innovadora. Els bordegassos havien començat a incorporar la dona als castells (1979, primer 4 de vuit amb noies) i si, nosaltres  els vam copiar i varem millorar-ne la proposta. No vam ser els primers, potser si que vam anar més lluny.

Segon. La innovació tecnològica i els castells per ordinador. És un altre tòpic estès pel món casteller. Potser si que varem incorporar bases de dades per la gestió de la Colla i les dades de la gent, i una manera de treballar nova, però d’aquí al disseny dels castells assistits per ordinador n’hi ha un món.

Tercer. La posició enfront al concurs de Tarragona (recuperat l’any 1980, just després de l’inici de la Colla), és tractada de “provinciana, localista i antiga”. posat en veu de’n Xavier Capdevila, opinió que no comparteixo gens. Al redactor de l’article només li falta dir també que és retrògrada, tancada al progrés, poc cosmopolita i sense futur, després d’afirmar que “el concurs és el principal escenari de projecció nacional i internacional del fet casteller“. I el pitjor és que s’ho creu, que aquesta visió és la dominant i majoritària en el món casteller. L’excepció marca la projecció dels castells? Potser són els centenars d’actucions de les colles el principal escenari que projecta al món casteller. Del no voler participar en diuen una “posició identitària”!.

Per sort, el concurs genera debat a la Colla. L’opinió no és monolítica, per sort hi ha debat, viu i habitual, però això no genera tensions en el sentit més combatiu de l’expressió. No tinc cap constància que en Falcato deixés la Colla només per discrepar de la no participació en el concurs.

Quart.  La visió que jo tinc de la  rivalitat, la competició, el caràcter esportiu, el guanyar o perdre a plaça (i que crec que comparteix una part important de la Colla) és clara. A les places no si va a guanyar ni a perdre, si va a fer castells, sols o acompanyats.  L’única excepció és el concurs, on si que es va a guanyar i a competir segons unes bases concretes. Com dic, el concurs és la única competició real. I la fal·lera per guanyar ha fet que ara ja n’hi hagi tres de concursos!.

I si, a tots ens agrada fer la millor actuació, fer els millors castells, però mai contra els altres, sempre amb els altres. Perquè els castells no són un esport. No hi ha guanyadors ni perdedors. No és una competició. Per molt que s’esforcin periodistes amb pretensions esportives. Els castells formen part de la  festa col·lectiva, no són un bolet aïllat  (I si, tots fem coses contradictòries, com promoure un diada sense festa com la Nova Atenes). Encara que a algú li soni malament els castells són Cultura Popular. Si, cultura popular en majúscules

Posats a dir també m’ha sorprès que el diari ARA s’inventi uns premis (cosa que està bé) però no entenc que decideixi atorgar-los just dos dies després d’assolir-se per primer cop el quatre de deu. Uns premis que ja estaven dats i beneïts abans de la darrera gran diada de l’any. Un reconeixement (implícit i explícit) de la importància del quatre de deu amb folre i manilles del passat 22 de novembre és que va ser el protagonista del debat  post-lliurament dels premis.

Per acabar, em sap greu que  la Colla no hagi dit res de tanta desinformació. A vagades es disculpen per coses que no poden controlar i no saben defensar la Colla, la seva història o els seus orígens.

Terrassa, quatre de desembre de 2015

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!