De res, massa

Des de les terres de l’Ebre, l’amic Emigdi Subirats demana adhesions a la campanya d’homenatge al poeta Gerard Vergés publicant alguna peça d’aquest autor als blocs.

Som-hi, doncs. Des de terres del Ter, un poema d’un autor ebrenc que parla de rius, dels nostres maltractats rius.

Emigdi : sigui servit.

Parlo d’un riu mític i remorós

Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). I parlo del coll-verd brunzint per l’aire com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo —Virgili amic—de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels insectes, solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l’aigua en el record.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!