De res, massa

Aquest divendres, el suplement de cultura d’El Punt Avui informava de l’adquisició per part del Museu del Cinema de Girona d’una llanterna màgica de fantasmagoria, l’aparell de projecció d’imatges més antic de la ciutat. Va ser comprat a mitjans del segle XIX per l’Institut de secundària i des de fa temps formava part del fons del Museu d’Història.

L’Institut el destinava al departament de física d’instruments científics, però l’ús més generalitzat d’aquesta mena de ginys en l’època era recreatiu: en cambres fosques s’hi feien projeccions esfereïdores de fantasmes, espectres, ectoplames, monstres, figures diabòliques i altres personatges del món paranormal. Encara no hi havia cinema de terror, però els nostres besavis ja es delien pels antecessors històrics de la nena de l’exorcista.

El meu avi Manel, que va neixer l’any 1898, m’explicava que en la seva infància hi havia uns personatges de la comarca que es dedicaven a terroritzar els veins a la nit. S’amagaven al marge d’un corriol, esperaven que algun vianant s’acostés camí de casa i projectaven (potser sobre una pantalla, potser sobre una paret…) imatges terrorífiques. Situats en l’època i en un entorn rural, no és estrany que veure aparèixer un esquelet o un fantasma en la foscor podia provocar cobriments de cor en aquells rodals de Voltregà, Les Masies i Orís.

Amb la consolidació de la col·lecció Tomàs Mallol a l’actual Museu del Cinema vaig descobrir les llanternes màgiques i ara, amb aquesta peça tan especial, tinc l’absoluta certesa de saber quina era la tècnica que aterria els coetanis del meu avi.