Alguna cosa indica que, a casa, vivim a una velocitat exagerada: alguna cosa sembla indicar que convidria parar i reposar una estona i prendre’ns la vida amb una tranquil·litat de la qual fa temps que no podem disposar.
Vet aquí un motiu d’alerta: ens avisen de la defunció d’una persona; no es tracta pas de cap familiar ni d’algú proper en excés, però amb la meva muller convenim que no podem faltar a la cerimònia de comiat. Se celebrarà l’endemà a l’església X, d’una població propera que compta amb dos temples: el parroquial i un altre.
El dia de l’enterrament, una estona prudencial però justeta abans de l’hora assenyalada, passo a recollir la mestressa a la seva feina i, a cavall de la moto per fer-ne més via, ens presentem a la població propera i ens plantem davant l’església Y. Desem els cascs a la maleta i entrem a l’establiment religiós amb pressa. Encara em sobren uns segons per encaixar la mà d’un conegut que trobo al pas de la porta i que no arribo a relacionar amb la persona difunta que ens disposem a acomiadar. Ens asseiem en un banc –del final- i la meva muller comenta –en veu ben baixa- que troba estranyíssim no reconèixer cap conegut. En aquestes, entra el fèretre amb les despulles del traspassat-barra-traspassada. La nostra mirada es dirigeix als bancs presidencials i lliguem caps ipso-facto. Ens hem equivocat de local. Ja és mala sort que el mateix dia, a les dues esglésies de la població propera s’hi celebrin dos funerals en horari coincident. És una mala sort tremenda però així és.
Una retirada discreta i una breu cursa en moto ens duen fins a l’església X, la bona. Tothom és dins, ja, i el rector ha començat l’homilia. Quedem dempeus perquè ja no hi ha ni un sol racó de seient disponible per poder apuntar el cul. Ens volta una sensació de ridícul, barrejada amb la incógnita (que no hem volgut resoldre sota cap concepte) de saber qui devia ser aquell difunt-barra-difunta que, de manera accidental, hauríem acomiadat cristianament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!