De res, massa
Telegrames des de Sarrià de Ter
Del mort i de qui el vetlla.
Fent una ràpida enquesta entre els habitants del meu entorn més immediat no em resulta del tot fàcil trobar incondicionals -ni tan sols simpatitzants- del programa Herois quotidians (TV3, dilluns nit, al voltant de dos quarts de dotze).
N’hi ha que diuen que a la Moliner no la suporten. N’hi ha que opinen que segons quins temes són intocables. N’hi ha que acusen el programa d’astracanada poca-solta. Gent amb una percepció diferent del sentit de l’humor : per a ells va el pollastre. És difícil coincidir amb algú que cregui que fotre’s de determinats tics de la societat actual és higiènic, convenient i saludable. Des d’aquella talaia televisiva Empar Moliner, Àlex Torío i Juan Carlos Ortega setmanalment disparen amb bala contra tot allò que porta crosta de cosmopolitisme de via estreta, de modernitat mal entesa, de progressisme d’opereta. Els diferents reportatges d’Herois quotidians són veritables trets a la línia de flotació d’una correcció política que, dirigida des de dalt, ha acabat per enquistar-se de mala manera en el país. La integració dels immigrants, les teràpies alternatives, la no discriminació, el sistema educatiu, les noves convencions socials … No hi ha res que quedi fora de l’abast d’aquest trio de franctiradors.
Llarga vida a aquestes emissions ! Voldria que la ironia fina, el sarcasme gruixut i la mala bava mesurada ens fessin companyia durant moltes setmanes. Però sovint pateixo : veient com van les coses, qualsevol dia algú amb la pell fina s’emprenya i ens xapen el programa.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És un molt bon programa en l’actual desert de TV3. M’encanta que critiquin aquesta mena de progressisme oficial i de correcció política. El fet que l’emetin en ple estiu i mig d’amagat ja diu moltes coses, però què hi farem.
Jordi C.
Tot i que estaria molt d’acord en que cal riure’s i ben fort, de tant de cosmopolitisme idiotitzador, només he conseguit veure algun tros de programa un parell de cops i sense saber ben bé on era.
El resultat sempre ha sigut d’allò més decebedor, l’objectiu del somriure o riota és molt bo, però la possada en escena (o com es digui) la trobo ben penosa.
Una llàstima!