N’hi ha milers. Alcen les pinces amb posat desafiant i amenaçador: a punta de fosc travessen l’estreta franja d’asfalt que va de l’arrosar fins al canal. Són una veritable plaga, una invasió gens subtil. Al Delta de l’Ebre, és un espectacle insòlit veure els crancs americans, vermells, moure’s amb una desimboltura formidable. Com si fossin a casa seva –que no ho era- van arribar fa vint-i-cinc anys i s’han fet els amos dels aiguamolls ebrencs.
A nosaltres, que venim del nord i no els coneixem, ens sobta. La canalla es meravella amb aquella processó de crustacis sortits del llot de l’arrossar. Són comestibles? –pregunta algú, començant a especular amb la possibilitat de fer-ne una bona cassolada. La remor del motor d’un auto que s’acosta ens fa arrimar al voral amb prudència i d’immediat entenem què són aquells milers de taques vermelloses que es veuen escampades pel quitrà del Delta.
Xap! Xap! Les pinces de cranc, armes temibles, no tenen res a pelar contra els pneumàtics dels turismes. Les gavines demà remataran la feina.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
quina pena. Hagués portat el cubell. 🙁
tractanta-se del delta de l’Ebre, el que remataran les gavines és la “faena”.
Una plaga més després de tantes, com la dels humans
Si els arroçals no són contaminats de pesticides, ni metalls pesats i les aigues del delta de l’Ebre tampoc pot ser siguen comestibles.