Josep M. Cervelló

Avui m’he trobat amb una ex-alumna de l’escola Milà Gelabert. Hem parlat dels mestres i dels alumnes que va coincidir en un moment determinat en un barri de Camps Blancs que em va deixar una petjada trascendent i inesborrable. Hem parlat dels absents, dels que se’n han sortit i dels qui -encara- no han sabut trobar el camí. Hem parlat de l’edifici, de la seva llum extraordinàra, dels patis, de les aules amb jardinet i de la vitalitat, a vegades desbordant, que habitava aquells espais que ja no són. Hem recordat les excursions i els passejos, quasi diaris, a la descoberta dels entorns, dels camins pels boscos de la vall del Llor, de les pujades a Sant Ramon, a Can Cartró, al Montpedrós., de les tardes al laboratori o a la biblioteca. A començaments dels 80 ens vam trobar uns mestres allà en una escola molt especial que per molts dels nostres alumnes seria l’únic espai formatiu de la seva vida, on prenia tot el sentit pedagògic  l’escola pública catalana, on pel damunt de curriculums i assignatures volíem transmetre el neguit d’aprendre i de comprendre el món, que era molt més gran del que s’imaginaven uns nois i noies que quasi no havien sortit del barri. No eren classes fàcils de fer, no eren aules tranquiles, però a cada moment hi havia un no-sé-què  que ens feia saber que formavem una petita comunitat que aprenia junta i a la seva manera. Ara no sé quin futur espera a les escoles , les directrius per uns resultats mercantils, la burocratització, la pèrdua dels espais per a compartir i de la democràcia escolar i el recel cap a mestres com nosaltres, que respiren les mesures de l’administració educativa, fan que la nova Llei d’Educació Catalunya, que planteja “el meu govern” sigui un producte que no té res a veure amb les esperances posades en una escola per a tothom i de qualitat; una llei que no es vol reconèixer en la història pedagògica i humana viscuda en escoles com el Milà Gelabert. En el solar de l’escola aquests dies s’hi van acumulant els arbres trencats que portem dels nostres boscos abatuts, espero que no sigui una cruel metàfora.