El meu bloc

Avís previ: Desaconsello la lectura del text que segueix a qui no es vulgui complicar la vida per esbrinar la causa del “càncer de la Biosfera” que som una part de l’espècie homo sapiens. Tanmateix encoratjo a les persones de bona voluntat a llegir-ho i a escriure comentaris per ajudar a trobar vies de fer les coses com caldria fer-les. Ànims!

Ens han obligat a creure que la història humana ha estat sempre així: governada per homes guerrers més o menys poderosos segons la força de les seves espases i el poder dels seus exèrcits. Hem interioritzat una única versió de la història plena de fronteres, emperadors i guerres. Ens han fet creure, o ens hem cregut, que abans de l’aparició de les catalogades com a primeres civilitzacions no hi havia res, que els éssers humans vagaven per aquí malvivint i lluitant contra la naturalesa hostil.

LA VELLA EUROPA NEOLÍTICA (OLD EUROPE). “La seva cultura sembla haver estat bàsicament igualitària, pacífica, prospera i jovial. Les seves ciutats no tenien murs defensius, i en el seu art no s’aprecien escenes de violència (…) Apunta una cultura basada en la celebració de la vida. No hi ha hordes ni estats, sinó poblacions autònomes de diversos milers d’habitants; es coneix la metal·lúrgia, però no s’aplica per fabricar armes. (…) El seu culte està guiat per dones i la descendència passa per línia femenina, però no hi ha domini sobre els homes sinó igualtat entre els sexes.” Nikolaos Platón, director del Museu Arqueològic de Càndia.

L’arqueòloga Marija Gimbutas amb les dades de més de 3.000 jaciments a l’est d’Europa va constatar que en les escultures, pintures i gravats i enterraments, d’aquelles cultures preindoeuropees, no hi apareixien armes, cabdills ni batalles, no hi ha cap indicador de dominació de gènere com les que posteriorment instaurarien les androcràcies indoeuropees i semites sobre les dones. Deia que en la cultura de la Vella Europa la identitat era grupal, i que possiblement els fills no eren propietats de mares individuals, suggerint que els fills eren de tot el clan. Per Gimbutas, aquesta organització social i familiar, la societat matrística, havia romàs invariable entre els europeus des del Paleolític Superior fins al Neolític, fa entre 35.000 i 5.150 anys, quan apareix l’escriptura cuneïforme.

… la desfeta de les cultures pre-indoeuropees va començar quan van aparèixer en escena els primers pobles militaritzats indoeuropeus, fa 6.000 anys, l’origen geogràfic dels quals era a les grans estepes entre el Mar Negre i el Mar Caspi, l’Estepa Pòntica, on pasturaven els seus ramats de bestiar i des d’on es va expandir la llengua mare dels idiomes indoeuropeus que actualment es parlen a la major part d’Europa. … eren societats ramaderes fortament jerarquitzades que es van expandir a sang i foc per Europa i el Pròxim Orient a lloms dels seus cavalls i dels seus carros de guerra. La seva organització social era patriarcal, governada per caps guerrers que adoraven a Déus celestes masculins i que brandaven la maça, la destral o l’espasa com a símbols divins.

Hi va haver un altre focus en l’origen del patriarcat; més al sud; són els semites. Eren pobles de pastors nòmades d’ovelles i cabres que habitaven el desert aràbic i que des d’allà van emigrar cap al nord (possiblement per la desertització del seu territori) per colonitzar els pobles agricultors pre-indoeuropeus d’Orient Pròxim. Els indoeuropeus no són parents propers dels semites, com demostra la llunyania dels seus hàbitats originaris. No obstant això, les oposicions «androcràtic» versus «gilànic», de relacions igualitàries dona-home, «ramader» versus «agricultor», «nòmada» versus «urbà» defineixen una polarització fonamental entre indoeuropeus i semites d’una banda, i les poblacions de l’Europa neolítica, de l’Orient mitjà pre-semític i de l’Índia pre-ària per l’altre.
Les invasions àries i semites, les primeres, provinents de les estepes russes, cap a la vella Europa i també cap a la Conca de Tarim (Xina) i la Vall de l’Indus, abans dels Vedes, i les segones, provinents dels deserts de Síria i d’Aràbia, cap a l’Orient Mitjà, constituïdes per pastors-ramaders nòmades, militaritzats, domadors del cavall, els aris, i del camell, els semites, estructurats patriarcalment, jeràrquics i adoradors de Déus masculins, van acabar amb la societat matrifocal cremant pobles sencers, assassinant a tort i a dret, principalment els homes, esclavitzant sexualment les dones, arrasant-ho tot on arribaven i implantant el Patriarcat.

Els genomes de 69 europeus de 8.000 a 3.000 anys enrere confirmen així la “hipòtesi de l’estepa” … Fa 4.500 anys, els ramaders que hi vivien es van estendre per Europa gràcies als seus flamants carros de rodes. El macro-estudi genòmic internacional, del 2015, ha estat coordinat pel genetista David Reich, de la Universitat de Harvard, al costat de Boston, i ha comptat amb la participació dels arqueòlegs i pre-historiadors Manuel Roig Guerra, de la Universitat de Valladolid; Roberto Risch, de l’Autònoma de Barcelona; i Rafael Garrido Pena, de l’Autònoma de Madrid. Les dades, basades en una nova estratègia molt eficaç de seqüenciació (lectura) d’ADN es presenten a la revista Nature.
Anàlisis genètiques fetes el 2017 permeten afirmar que aproximadament el mateix nombre d’homes i dones van participar en la migració dels agricultors d’Anatòlia a Europa. No obstant això, per a les migracions posteriors des de l’Estepa Pòntica durant l’Edat del Bronze primerenca, trobem un biaix masculí molt fort. S’ha observat que hi ha molt pocs cromosomes X dels migrants Yamna, el que indica que hi havia potser una desena d’homes migratoris per cada dona migratòria.

Això crec que pot estar relacionat amb el que diu Joao Zilhao “Els neandertals no es van extingir, són els nostres ancestres“. Entre l’1% i el 4% del genoma dels europeus actuals és d’origen neandertal, mentre que el 96% a 99% restant procedeix de l’Homo sapiens vingut d’Àfrica. “Menys d’un 4% no sembla molt, però és l’esperable quan es barregen una població gran i una petita. Hi deuria haver uns 20.000 neandertals a tot Europa i van arribar un milió o dos d’africans. Per això l’ADN neandertal està tan diluït entre els europeus actuals”.

Dit això passem a fer l’intent d’esbrinar l’origen de la dominació humana causa de les invasions esmentades.

La ramaderia: de la dominació animal a la dominació humana
Per a això fixarem la nostra atenció en un element comú que tenen tots dos pobles (indoeuropeus i semites) en contraposició a les cultures sedentàries i eminentment agrícoles pre-indoeuropees, això és la seva manera de vida ramadera i nòmada. És a dir, crien ramats i es canvien freqüentment de lloc en funció del creixement de les pastures. Aquesta ramaderia nòmada va suposar un transcendental canvi evolutiu pel que fa a les tècniques del caçador paleolític, ja que mentre aquest últim seguia o esperava les grans migracions de herbívors per a la seva caça, el pastor nòmada ja no segueix a la bandada, sinó que la dirigeix, s’apodera d’ella. Apareix d’aquesta manera per primera vegada en la història el concepte d’apropiació (de la naturalesa): “aquesta vida (animal) ara és meva.” Des del punt de vista de les cosmovisions arcaiques, aquest fet és sacríleg, ja que va suposar trencar, trencar de facto, el vincle ancestral i sagrat entre animals i humans que havia perviscut generació rere generació des del principi dels temps a través de l’espiritualitat naturalista paleolítica.
… en l’acte de matar el llop perquè no es mengi les meves ovelles, l’instrument de caça es transforma en arma. (…) L’arma és un instrument de caça usat per “matar per matar”. Les armes apareixen en el moment en què es mata el llop, com manera sistemàtica del viure, perquè no mengi una cosa de la qual jo m’estic apropiant.

Les invasions de les cultures indoeuropees i semítiques que van arrasar els pobles pre-indoeuropeus, igual que en el passat immediat els europeus van fer amb els pacífics indis americans, pot rastrejar-se en alguns dels textos sagrats més antics de la humanitat, sota el simbolisme d’enfrontaments mítics entre pastors i agricultors. En aquests mites s’intenta prestigiar la figura del pastor nòmada com a símbol de la nova era patriarcal (no cal oblidar que en les cultures pre-indoeuropees l’agricultura / recol·lecció és una tasca eminentment femenina).

Les nostres creences producte dels mites sorgits de les androcràcies indoeuropees i semites, grecs i jueus, estan incrustades en el nostre cervell de forma immutable. I això ens ha portat fins aquí. I tot això ho constato perquè els historiadors, novel·listes i escriptors que escriuen sobre el passat acostumen a ignorar el període Matrístic tot i que ha estat estudiat amb profunditat en les últimes dècades. Yuval Noah Harari, que també ignora el període Matrístic, en el seu llibre Sàpiens. Una breu història de la humanitat, acaba el capítol 3, on explica la història dels caçadors-recolectors, dient: “Els estudiosos tendeixen a preguntar-se només aquelles qüestions que esperen poder respondre de manera raonable. Fins que no tinguem noves eines de recerca, probablement no sabrem mai què creien els caçadors-recol·lectors antics o quins drames polítics van viure. Malgrat tot, és vital fer-nos preguntes per a les quals no tenim respostes; altrament, podríem tenir la temptació de bandejar 60.000 o 70.000 anys d’història humana amb l’excusa que «la gent d’aquella època no va fer res important».
La veritat és que van fer un munt de coses importants. Concretament, van modelar el món que ens envolta molt més del que la majoria de la gent es pensa. Els excursionistes que visiten la tundra siberiana, els deserts de l’Austràlia central i les selves tropicals amazòniques creuen que entren en un paisatge verge que pràcticament no ha estat tocat per la mà de l’home. Però això és una il·lusió. Els caçadors-recol·lectors hi van ser abans que nosaltres i van provocar canvis radicals fins i tot en les selves més frondoses i els deserts més desolats. El capítol següent explica de quina manera els caçadors-recol·lectors van remodelar completament l’ecologia del nostre planeta, molt abans que es construís el primer poblat agrícola. Aquells grups nòmades de sapiens que explicaven històries (revolució cognitiva) van ser la força més important i destructiva que hi ha hagut mai al regne animal. Podria ser que això comencés arran de quan es van transformar en armes els instruments de caça?

– o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o – o

El resultat és la societat que s’ha anat formant des de fa uns 6.000 anys, que representa un instant de temps en relació a l’edat de 4,6 milions d’anys, del planeta Terra. Aquest càncer de la Biosfera, si som capaços de comprendre’l la totalitat dels humans, serem capaços d’erradicar-lo, per tant hem de trobar la manera de recuperar l’estat de salut prèvia al Patriarcat. I no és fàcil ja que a part d’allò més fàcilment identificable hi ha el tema psicològic i el de la consciència orgànica.

Acabo de llegir el llibre VENT D’ALLIBERAMENT – Manual de la Consciència del Jordi Griera, que tracta dels Valors Humans com a nexe d’unió de les dues consciències, l’Orgànica, la de cada persona i la General. A l’apartat: “Cloenda”, subapartat: “Una nova perspectiva humana”, al tercer paràgraf del final hi trobem: «La majoria dels éssers estan en comunió permanent amb la Consciència General; però els humans necessitem “apagar el jo” per adonar-nos-en. Les nostres cèl·lules no tenen “jo” i mostren la seva saviesa universal innata.»

El que caldrà esbrinar és quan “s’encén el jo” per veure si ho podem evitar.

A l’apartat “Condicionants del cervell“, sub-apartat “Naixement“. “Probablement l’únic moment de les nostres vides en el qual som totalment lliures sigui el de la concepció, quan l’espermatozoide s’uneix a l’òvul per formar el nou embrió. A partir d’aquell instant comença un procés de condicionament que durarà tota la vida. Dins del ventre matern ja sentim veus i percebem cops, pressions, l’estat anímic de la mare i una infinitat d’inputs que el nostre cervell incipient ha d’interpretar per aprendre-ho tot sobre la seva nova vida. I és que el nostre cos va ser concebut sense pensaments. Deixeu-me postular, de moment només postular, que en aquell estat sense ego cada cèl·lula nostra compartia consciència amb la resta de l’univers del que procedeix, una consciència abstracta que no necessita de cap reflexió, simplement és. … La necessitat de lluitar per la vida accelera el procés de construcció de l’auto-percepció, la fabricació d’una nova consciència, la qual més endavant, una vegada haurem après el llenguatge, anomenarem “jo”. Aquesta segona consciència, nascuda del sistema nerviós, necessita definir la línia divisòria entre jo i el món per fer bé la seva tasca. La consciència universal quedarà relegada als replecs del nostre inconscient, en cada cèl·lula, que la mantindrà.”

En el sub-apartat “Consciència, personalitat i Valors”, al tercer paràgraf hi trobem «Ens hi aproparem si recordem la definició que hem donat per a l’Amor: “Obrir-se a la totalitat i donar-se sense barreres“. Quan ens donem, cau la muralla de l’ego, del “jo” que un dia va construir el nostre cervell per a protegir-se de l’entorn, és a dir, per a separar-se millor dels altres éssers. L’Amor ens fa abandonar fins i tot la nostra personalitat, que és el vestit de l’ego.
Ens quedem oberts a tots els altres “jos”, en la comprensió espontània que són el meu “jo”. És una obertura candorosa, innocent. Semblaria que som vulnerables, si no fos que el nostre ésser és invulnerable.»

I ja hem arribat al punt clau: «el “jo” que un dia va construir el nostre cervell per a protegir-se de l’entorn». La qüestió és esbrinar com era aquest entorn a la societat Matrística i com i per què el va transformar el Patriarcat.

Bachofen, fruit de la seva investigació, va escriure un llibre en què explica la qualitat i la funció social i civilitzadora de la libido maternal a les primeres societats humanes; el que ara ja l’antropologia amb la nova aportació de la revolució arqueològica està confirmant; la fraternitat, la pau, l’harmonia i el benestar d’aquelles societats de l’anomenat Neolític a la Vella Europa, procedien dels cossos materns, del que és maternal, del món de les mares. No d’una religió de les Deesses ni d’una organització política o social matriarcal, sinó dels cossos materns. És a dir, que aquella societat no provenia de les idees o del món espiritual, sinó de la substància emocional que fluïa dels cossos físics i que organitzava les relacions humanes en funció del benestar; i d’on sortien les energies que vertebraven els esforços per tenir cura de la vida humana. (Casilda Rodrigañez, “El asalto al Hades”). En resum, fa alguns mil·lennis compartíem consciència amb la resta de l’univers i l’aparició del Patriarcat ens va inocular la nova consciència, l’ego, el “jo”, que ens ha portat fins la situació actual!

Les dues últimes conferències de la Casilda Rodrigáñez, La Matristica aquí y ahora i La guerra de los sexos-Feminismo y reconversión de la función del padre, crec que ho expliquen i els fragments copiats en aquest article poden ser introductoris.

Algú (savi o no) ja va dir que: «És incongruent tornar a fer la mateixa cosa una vegada darrere l’altra i esperar resultats diferents». I he arribat a pensar que això potser està basat en la consciència concreta. De moment ho deixo aquí amb els següents punts que crec que caldria desenvolupar:

1- acabar amb la dominació/explotació animal. La carn es substitueix per elaboracions d’imitació.

2- recuperar la societat matrística: l’extero-gestació com a nexe d’unió amb la resta del món durant l’etapa primal, la imprescindible satisfacció del plaer.

3- recuperar els valors humans anteriors al Patriarcat de la unió de l’home amb la consciència General.

NOTA FINAL: El que pretenc explicar en aquest escrit és d’una complexitat immensa. En sóc conscient. Aquests 3 punts últims, crec que són la clau. El Patriarcat ha destruït tots els valors humans d’aquella societat i també la capacitat nostra d’entendre-ho, comprendre-ho, apreciar-ho, valorar-ho, per això insisteixo en que: la qualitat i la funció social i civilitzadora de la libido maternal, la fraternitat, la pau, l’harmonia i el benestar d’aquelles societats de l’anomenat Neolític a la Vella Europa, procedien dels cossos materns, del que és maternal, del món de les mares, de la substància emocional que fluïa dels cossos físics i que organitzava les relacions humanes en funció del benestar i d’on sortien les energies que vertebraven els esforços per tenir cura de la vida humana. En resum, fa alguns mil·lennis compartíem consciència amb la resta de l’univers i l’aparició del Patriarcat ens va inocular la nova consciència, l’ego, el “jo”, que ens ha portat fins la situació actual! Si no fem l’esforç d’aprofundir en la comprensió d’aquest paràgraf ampliada en els textos enllaçats, no ens en sortirem. No en sé més; si aprenc res de nou ja ho afegiré.