Bloc de Jaume Lloret de S.

 Diuen: “qui te fam somnia amb rotllos”, sinó ¿qui va dir que volia ser, al “Congreso de los Diputados de España”, “el Labordeta valencià?”

Dijous passat, dia 15, a les 19.30 hores,  a l´Aula Magna de la Universitat Literària de València,  es celebrà  l´ acte d´Homenatge a Jose Antonio Labordeta — mort en Setembre de l´any passat — intel.lectual compromés en la defensa de la llibertat, poeta, cantautor , i mestre , i “polític” temporal com a parlamentari al Congrés dels Diputats on deixà constància d´honestetat, coratge i  dignitat en la defensa dels valors  de la  llibertat, el progrés i el benestar social , comportament insòlit respecte al que habitualmente ens tenen acostumats els polítics “professionals”.

L´homentage tenia per motiu  la presentació del llibre “Setenta y cinco y uno más” que acabava de publicar l´editorial aragonessa “Eclipsados”, que incloïa en un volum tota la poesia de Labordeta, i en un altre volum la introducció a l´obra i vida de l´irrepetible personatge aragonés .

La paraula de Labordeta tenia “crèdit”, i continua tenint-ne després de mort.

Ens dol, com a suecans, el “descrèdit” de la paraula de qui, en campanya electoral, s´autoproclamà, i es comprometé, ser el   “Labordeta valèncià” al Parlament Espanyol  cas d´obtenir acta de Diputat . Perquè afirmà tenir  Labordeta com a referent, considerem que “desacredita”  la seua paraula, i de retruc a si mateix,  el no haver assistit a  l´acte, ni ell ni cap dels seus correligionaris,  ni  haver manifestat adhesió de paraula o per escrit.

Decebuts i dolguts caldrà desconfiar de qualsevol paraula de promesa, mentre no siga corroborada en la pràctica, perquè si “per la paraula” l´home ha esdevingut un ser socio-cultural, també “per la paraula” ha estat subjecte i objecte d´enganys, manipulacions, discòrdies, disbarats, injusticies, fanatismes, opressió, etc. i, inclús, alguns han professat i professen  d´“encantador de serpientes”. En boca del  “tribú”, laic o no, la paraula escampada des del “púlpit” o des de la  “tribuna”,  es converteix, sovint, en dogma de fé per als “correligionaris”  i en font de pensament acrític per a  molts “no afiliats” i no afectes al règim.
Recordem què “la veritat mai no és teòrica”, per tant la paraula en si mateix ni afirma ni confirma cap veritat.Com deia Gramsci, sols la “praxis”, la “practica”, és a dir l´”acció” (l´actuació), pot demostrar el que de veritat o mentida  conté el que ix per la boca de qui parla .

L´Aula Magna on tingué lloc l´homenatge a Labordeta s´omplí de “gom a gom” . A la mesa, Alfons Cervera feia de presentador de l´acte i dels conferenciants.

Es feu justicia a l´hometjat. Ben bé que s´ho mereixia, pel seu exemplar comportament com a mestre, poeta, polític, lluitador antifranquiste, defensor de la LLIBERTAT dels homes i dels pobles. Omplia les pauses del conferenciant – biògraf i recopilador de l´obra poètica de Labordeta, autor del llibre que es presentava —  la veu del mateix Labordeta interpretant  algunes de les seus cançons més significatives.

Joves representants d´entitats civico-culturals invitades recitaren poemes propis i de l´homenatjat, i també s´interpretaren una de les seus cançóns.

S´acabà l´acte cantant tots els presents la cançó , encara ben actual, de Labordeta  “Canto a la Libertad”

Entre altres conegut hi vaig saludar, especialment,  Agustí Cerdà i Rosalia Sender.

Un dels lectors dels poemas era un suecà. Ens vàrem saludar. Era el fill d´Emilio, el senyor que durant anys regentà el Bar Capri de Sueca.

Emocionats i satisfets, Tere i jo, acabat l´acte, i recordant temps passats, se´n tornarem  a Corbera.