29 de setembre de 2004
El proppassat dimecres era Sant Gabriel Alomar, un torrent de llum (signava els articles d’El Poble Català com a "Fòsfor: el qui fa llum"). I sense tenir res a veure amb l’Escola Mallorquina, prologà els "heterodoxos": Mort de dama (1931) i Imitació del foc (1938).
A El futurisme (1904), Alomar ens assegura que "la poesia és l’única religió permanent". I, si seguim llegint, més endavant ens podem trobar una explicació del títol del seu llibre de poemes: "la religiositat […] és una flamera que il·lumina els caminals de les marxes futures i l’extensió dels campaments de demà". També ataca el catalanisme, ja que necessita "futuritzar-se". Proposa un "catalanisme anticlerical" i substituir el patriotisme (amor als pares) per l’amor als fills (Filia).
A Sobre el nacionalisme artístic (1907) observam, un cop més, que no té pèls a la llengua: "L’Atlàntida, que en veritat no és un gran poema èpic, és, en canvi, la reintegració genial del lèxic català en la poesia viva." Comentant Taine, exposa els dos vessants del geni: resumir el passat (èpica) i influenciar el futur (lírica). Així, la nació passada i present influeix sobre el geni, i el geni ho fa sobre la nació present i futura. Hi comença a intuir, també, alguns dels principis del noucentisme (vol ciutadanitzar Catalunya). Justifica, a més, la universalitat de la literatura popular: "Hi ha res, per exemple, més universal que el nostre hèroe nacional, el Comte l’Arnau?". També cal mantenir els Jocs Florals, però canviar-los, fer-los més universals.
Alomar publica un llibre de poemes, La columna de foc (1911), amb sonets com aquest:
LA TERCERA NIT
Sobre els amants la fosca pesadament s’ajaça.
S’allarguen els dos cossos en la tebior del llit.
I entre les fredes ombres, com una au negra, passa
l’enuig, l’horrible tedi de la tercera nit.
Insinuanta, l’esposa lascivament s’abraça;
s’ofrenen, vermelloses, les roses de son pit.
I fastigoses pesen, amb ferum de carnassa,
les carnalitats dobles del seu cos esllanguit.
Banyada en suor, febrosa, fumeja la carn nua.
I en la tenebra es mostra, desoladora i crua,
la maldició divina de la sexualitat.
La dona es transfigura i la serpent oneja,
i amb pell viscosa i fina d’un llim immund baveja
el pobre tronc anèmic de l’espòs agotat.
Aquest poema trenca la manera de l’amor tan cristiana que tenien els poetes de l’Escola Mallorquina, encara que la dona s’acabi convertint en un dimoni que destrossa el mascle. Però, després de tres nits fent l’amor, qualsevol…
El primer vers ens recorda que la nit és el territori dels amants (podríem dir que, en lloc d’una alba, és un nocturn) amb la personificació de la fosca, la qual s’ajeu damunt ambdós. Però la fosca, negra, és pesada. Sembla que no és un favor, com si la nit fos una presó.
El segon vers ens diu que el llit és teb, i el tercer, que les ombres són fredes. Doncs, els cossos deuen ser calents. Però l’amant masculí odia "la tercera nit".
En la segona estrofa, l’autor fa una incorrecció lingüística ("insinuanta") i es veu obligat a fer una sinèresi. Així sembla que s’insinuï encara més. Aquest vers i el següent ens descriuen com la dona s’abraça amb els braços per davall els pits, cosa que fa que aquests es vegin millor. Sembla que en els altres dos versos la protagonista es desabraci i li pengin els pits, cosa que el poeta destaca amb una rima interna ("vermelloses", "fastigoses"). Per anomenar les mamelles de la dona, usa una metàfora floral ("les roses de son pit") i una metonímia numèrica ("les carnalitats dobles").
En la tercera estrofa tenim una altra metonímia. No és la carn nua que fumeja, sinó ella que està orgàsmica. I si la carn fumeja, no pot ser crua. Però en aquest cas sí, perquè és el sexe que la fa semblar foc. El darrer vers connecta el sexe amb Déu.
En la quarta estrofa, el poeta continua la imatge religiosa de la serp al paradís. I en el darrer vers mostra l’objectiu de la dona. L’autor usa una metàfora bíblica per anomenar la dona i torna a la natura per anomenar parts del cos amb un alt contingut sexual ("el pobre tronc anèmic" pot ser el membre viril després de dues nits desenfrenades) o, simplement, "el pobre tronc anèmic" és la metàfora de "l’espòs agotat".
Aquest poema és una constatació del poder sexual de les dones, que són capaces de durar més en aquest camp. No de bades, es sap que la dona pot experimentar diversos orgasmes successius en un mateix coit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!