La bona prosa
He de dir gràcies, alguna vegada. M’estimes? M’has estimat, alguna vegada? No sé per què deman preguntes sense resposta. Miraré enlaire i em veuré a mi reflectit en els núvols que tenen forma de tecles pianístiques. Em posaré una camisa lila i sortiré a passejar per la riba. No sabré si m’estimes, però mentrestant caminaré. Tothom fa ballmanetes al meu caminar lent.
Perdut dins les muntanyes de sucre de ses Salines, et cercaré com una agulla en un carretó de batre. Ella és la meva vida i la meva ciutat. Vestit de color blau, et cercaré per Sant Llorenç des Cardassar.
Si els somnis es converteixen en realitat, en Goodman balla amb na Lee sobre els núvols. De fons es sent el piano cec d’en Shearing i tot és una festa d’amor si els somnis són vertaderament reals. Tot m’ha vengut tan de sobte que no sé què t’he de dir. Aquest matí, quan m’he aixecat, tenia les idees un poc encapotades. Estranyament, t’he telefonat i t’he desitjat que tinguessis un bon dia i t’he dit adéu, però no fins a una altra. Tal vegada m’hauria d’haver rentat la cara abans de parlar amb tu.
Estic cansat de veure, a la televisió, un anunci d’un cotxe que té nom de nombre: quatre. Que l’u és la unitat de la llengua catalana. El dos som tu i jo. El tres és el jazz trio de Nat King Cole. El quatre són les components de Clave de Soul: Carme, Isis, Lynn i Antònia. El cinc són els components de Clave de Soul (hi hem d’afegir en Diego). El sis són les antigues components de Clave de Soul: Carme, Isis, Lynn, Desirée, Susana i Fabiola. El set són els antics components de Clave de Soul (hi hem d’afegir en Diego). El vui és el número del mambo, tant si som a Miami com a Madagascar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!