Els coloms
Avui na Margalida s’ha posat una brusa amb un escot d’esquena considerable. Parla amb la madona al taulell. Els homes, com sempre, es passegen per la plaça amb les mans entrellaçades a la ratlla de les anques. Ella, després d’un breu adéu, surt del cafè, en el qual sonen les notes d’un piano de jazz. La plaça és buida. Avui no hi ha mercat. Només uns quants coloms intenten abeurar-se de la rosada. Na Margalida camina, però també pensa. Avui farà sopes escaldades. En guarda la recepta en el calaix de la cuina, amb una ortografia tremolosa de padrina. Hi ha quatre persones enradades de fred que fan petar la xerrada sota les fulles d’un lledoner de la plaça. Esperen quelcom. Les quatre persones, amb la saliva eixuta, entren al cafè que madò Banaula acaba de deixar. Na Margalida es sent encuriosida per aquelles persones tan enigmàtiques i decideix ajornar la preparació culinària per escoltar les converses d’aquells éssers insignificants. En entrar la madona li fa un somriure de complicitat. Ja la coneixen. Parlen de les finques, de pisos, dels anys que passen, de les inversions immobiliàries. Madò Banaula té molta de sort, perquè té una casa pròpia. Al lledoner buit hi arriben alguns policies municipals i hi fan petar la xerrada. També esperen quelcom. Un home passa amb una bicicleta de senyores. En els pobles, ja passa això: un vehicle de dues rodes cada unitat familiar. Madò Banaula escolta una cançó que li recorda un ram de gessamins. Sembla mentida, però aqueixes associacions passen. Unes tecles de piano et transporten a una altra banda. Els policies canvien d’aixopluc i es posen davall el fanal de cinc fanalets. Uns llums que han il·luminat durant cent anys la vida dels habitants d’aquest poble. Un diari passeja de la mà d’un home capbaix. La pitjor conductora del poble, diuen que també li agraden les dones, entra al cafè. Porta un vestit que sembla unes estovalles. Madò Banaula no diu res, però els seus ulls ho diuen tot. Parlar de doblers és la cosa més normal del món, ja que en som totalment esclaus. Un policia es compon les espatlles de l’uniforme i vigila l’escenari teatral que s’ha muntat damunt plaça. Deu pensar, opina madò Banaula, que el batlle i els regidors del poble formarien una bona companyia per actuar a l’escenari. Són les nou del matí. El rellotge de l’ajuntament toca sense descans. El pare que avui té lliure surt a passejar l’infantó. La mulata del poble pren una direcció prohibida i un policia l’atura. Melosament, li indica que el que acaba de fer no és gaire correcte, i ella es disculpa amb un desconeixement, ja que fa poc que ha arribat a la vila. Na Margalida du aquí tota la vida. Aquest poble se la menja de viu en viu. A vegades voldria ser una coloma missatgera i volar lluny, ben lluny, per no tornar mai més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!