A la lectora fidel
Els coloms volen. Els trens resten aturats. Un gaiato, unes ulleres i un capell caminen amb un home vell que mostra el palmell de la mà esquerra just damunt les anques. Una sud-americana porta a la mà dreta una revista del cor. Una mare condueix una cadira de rodes amb el seu fill que diuen que no és com els altres.
Els coloms bruns cerquen quelcom devora les arrels dels arbres. Es sent la pressió de la cafetera, com una màquina de vapor. Arriba un tren. S’encén el llum vermell. Els rails gisquen, o les rodes, o els rails i les rodes. Tenen rodes els vagons? La gent frissa, l’altre tren és a punt de sortir. Els coloms blancs ho intueixen i s’aixopluguen sota les fulles del lledoner. Són lledoners?
Els passatgers arriben. No puc fixar-me en tothom. L’home del diari du un capell. Un home vell porta una gorra blanca i immaculada. Una dona ha baixat del tren i camina a poc a poc. Mira el món i pensa. Té el braç dret amb una postura estranya. Potser s’esperava una altra cosa…
Una besada de dos amants al llindar de l’estació. Els coloms s’aguanten damunt branquillons que s’engronsen. Una mare mira els horaris del tren, mentre manté per la mà la nina que és sa filla. Però s’escapa un moment, quan la mare intenta llegir una espècie de plànol. I la nina, amb un capellet de Belle Epoque, s’asseu al banc verb, mentre la mare consulta amb altra gent l’exacte desxiframent del tros de paper que té entre sos dits. S’arriba a posar a la gatzoneta perquè una dona, que s’asseu al banc verd, li posi tots els punts damunt les is.
Així és el món: una gran estació amb trens per agafar, però que a vegades s’escapen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!