Comentaris
Luis Antonio de Villena, tot comentant una antologia de Blai Bonet al suplement "Llibres" d’El Periódico, en destaca 3 volums: El jove, Nova York i El poder i la verdor. Permeteu-me afegir-ne un altre: L’evangeli segons un de tants, amb versos que eixamplen qualsevol mirada poètica: "Sé que ara és nafra en punt, però en mi són les cinc…".
En aquest mateix suplement, podem llegir que els Àngels i dimonis de Dan Brown és el número 1 a les llistes de vendes. Vergonya, cavallers! Àngels e demonis, de Francesc Eiximenis, publicaf fa un any i tres mesos per Quaderns Crema, es deu morir d’oi a les prestatgeries de les llibreries.
Miquel Ferrà, al Diari de Balears, ens recorda que dia 23 de setembre de 1910 Joan Maragall guanyà el premi Fastenrath. I ens fa cinc cèntims de la visió maragalliana de la poesia, amb un fragment dels seus assajos. Aquest mateix mes, però un poc abans, el 21 de setembre de 1910, Joan Maragall envia una carta a Salvador Albert i li explica que ha escrit un poema davall un pi:
EL PI D’ESTRAC
Aquest és aquell pi com una catedral
que vora de la mar s’està secularment
bevent l’aire i la llum amb copa colossal
que mai travessa el sol, ni la pot moure el vent.
Immòbil beu els aires amb una remor igual
a aquella que en la platja ressona eternalment,
i llença una gran ombra en l’hora migdial
posant fredor i tenebra al cor del dia ardent.
Jo, a l’hora de la sesta, m’hi solc aixoplugar
de la mortal carícia del sol roent d’estiu,
i veig arran de terra la calda tremolar
entorn; i a sobre sento milers d’aucells; i enllà
la mar, que brilla i riu.
Al suplement cultural de l’Avui, Joan Margarit, a la preguna "Què pensa sobre la musicalitat de la poesia?", contesta: "La poesia no l’ha perduda mai". I si llegim un dels seus poemes encara ho entendrem millor:
HORARIS NOCTURNS
Estic dormint amb tu i sento passar els trens.
Em travessen el front els llums de les finestres
estripant el vellut blau fosc d’aquesta nit.
L’estona del silenci em deixa un llum vermell,
la nota a un pentagrama de cables i de vies
obscures i lluents. Estic dormint amb tu
i els sento com s’allunyen amb el soroll més trist.
Potser m’he equivocat no pujant en un d’ells.
Potser l’últim encert és -abraçat a tu-
deixar que els trens se’n vagin en la nit.
Joan Josep Isern, en aquest mateix suplement, ens comenta L’Ofèlia i jo, aplec de contes que Joaquim Carbó va escriure sota el pseudònim col·lectiu Ofèlia Dracs, empresa que volia potenciar la literatura de gènere a l’àmbit català. Una autora que hi col·laborà fou Maria Antònia Oliver, de la qual també podem llegir un conte ofelià a L’illa i la dona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!