La bona prosa
Alguna vegada les roses passen davant teu i no les culls. Alguna vegada els pètals canten i tu els escoltes. Alguna vegada, només als camins, veus un arbre a l’esquerra, i una tanca de vellut, amb l’herba de maduixa que et fa ensopegar amb un mac. Cada vegada que t’atanses al saxòfon, la pluja cau lentament i les hores riuen lentes, com en un somni lent. Un dia les margarides floriran avellanes i, tot s’ha de dir, les teulades veuran néixer un altre moix, perquè ningú no té capacitat de morir i escoltar ensems. Cada dia que passa, Rússia queda més enfora.
Alguna vegada el peix té un color rosat i comences a mirar-te’l com una mala cosa, i et creix un estel al bell mig del front, i la lluna t’il·lumina el poc cervell que tens, mentre tot és com una mica més fàcil, ara que sents les remors de les ones. Sempre hi ha alguna cosa de què poder cantar, tant si és blanc o negre. Quan vulguis, obrirem les finestres i sentirem les ones, una altra vegada a prop, que ens banyaran els peus. Saps que sempre sabrem, però els saxòfons mai s’aturaran de sonar, perquè tu ja ho saps, però també va bé repetir-ho, perquè avui tu i jo podem ser un únic bastiment, però només si les coses tornen al llit de la discòrdia, perquè d’ençà que som amics les coses no van bé. Quan érem amors, llavors, ens dèiem de tot, no miràvem prim, fins i tot ploràvem de ràbia i ofegàvem el record dins l’oblit, però ara… tot és tan diferent i tan senzill. Mai més deixaré d’estimar-te.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!