"Si et cau la trena jo et faré el llaç"
Aquest vers de Joan Salvat-Papasseit me’n recorda un altre d’Ausiàs March, on el llaç també surt fent referència a l’amor. Un amor que a Màrius Torres el fa sentir immortal ("la joia de l’Amor que ens fa sentir immortals"). O mortals: "Vivim de mort, i no ens és grat;/ morim d’amor i no s’hi pensa."). Aquest darrer vers de Carles Riba m’ha fet pensar en una entrevista que vaig llegir de Jorge Bucay. Per Bucay, la mort no és un problema, ja que no hi ha cap conseqüència que ens afecti. Per tant, si l’amor ens fa morir, tots els problemes que se’n deriven són insubstancials. I, com diu Riba, "vivim de mort". És a dir, que després de la mort tornam a néixer, amb més vitalitat, si cal, encara que a vegades ens agradaria morir per sempre. Un amor que, malgrat el despertar modern de la sexualitat, es segueix centrant en una part fonamental de les persones: la cara ("Que l’amor ens regui els llavis", vers de Maria Mercè Marçal).
A vegades la mort es relaciona amb el silenci, com en aquest vers de Clementina Arderiu: "Callada estimo la vida". Un amor que és impossible d’abastar: "Qui tingués tanta ventura/ que un amor aconseguís,/ que tothora fos encís/ i cap hora fos malura." (Josep Carner). Un "amor que passa" (Rafael Jaume), que parla ("l’amor em diu que és primavera", vers de Guillem d’Efak), que pot ser "Amor secret" (títol d’un poema de Rafel Bordoy), que es pot cantar o no ("ni entones cants d’amor", ens diu Jaume Pomar), que es pot multiplicar i formar teixits ("el drap dels meus amors", escriu Guillem Cabrer), que pot ser el tema d’un poema ("d’un nou poema de l’Amor", ens assegura Gabriel Alomar), que té el sentit de la vista molt peculiar ("i Amor, que veu, ulls closos, el combat", vers de Bartomeu Rosselló-Pòrcel), que pot ser la causa desitjable de la mort ("Qui morís d’amor i sol", anhela Miquel Dolç), que pot oblidar-se ("i un amor oblidat", vers de Josep Maria Llompart), que es pot contemplar ("Mira el meu amor", ens ordena Miquel Bezares), que té alguns graus d’alcohol ("borratxo d’amor", ens confessa Toni Gol), que es pot xapar ("en cada fragment de l’amor", ens recita Júlia Zabala) i, al cap i a la fi, és la causa de tot:
"Vós,
que vàreu crear l’home del món
per amor i pietat de vós mateix,"
(Blai Bonet)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!