Lluís Güell i allò efímer
Des de la distància, assimilar el llegat de Lluís Güell (Banyoles, 1945-Begur, 2005) és
com observar una flama encoratjada per un feix de pinassa seca. El foc exhibint-se de
cop, indomable però harmònic, amb més contradicció que cremor. Una força
concèntrica que ho arreplega tot. Primer, s’emporta les mirades, badoques i vulnerables,
i després s’endinsa en els rumiaments de cadascú, tant íntims com dependents d’aquell
vel calent i ataronjat. I de sobte, tot s’esfuma.
“La seva obra va ser efímera, i ell també”. Jaume Fàbrega (Vilavenut, 1948) va conèixer
Güell com a crític d’art, però també com a amic, ja fora de les esferes professionals. No
era senzill, esmunyir-se en aquell vincle quotidià: separar l’obra i l’autor és impossible
quan els camins viuen del mateix trepig. “En Xicu Cabanyes tenia la teoria que era un
senyor feudal: els tics, la forma de vestir, aquell bigoti, la manera de parlar… Tot ell era
una obra d’art”.
Agafem aquesta idea: Lluís Güell era una obra d’art. Polim-la. Reculem al seminari de
Girona, el lloc que va bastir tantes i tantes inquietuds. També les seves. Aquell caràcter
es comença a pintar, a esculpir, a formar. I també a deformar, perquè Güell era «un
artista global», diu Fàbrega. Emmarcat en aquells estudis eclesiàstics, de la mà de
professors com Modest Prats, s’acaba nodrint d’una formació liberal i de país. Disposa
d’un taller, que era un fet excepcional. I beu de l’art sacre: ornamenta altars i reforma
esglésies a Sant Mori o Ullà, però també ornamenta i reforma el seu jo, que s’impregnarà
per sempre més d’una litúrgia inherent a la seva pròpia quotidianitat. Al seminari, l’obra
i l’autor ja viuen d’aquell mateix trepig. L’any 2007, en una entrevista a la revista local
Golany de Sant Miquel de Campmajor, els pares d’en Lluís, en Joan i la Dolors, explicaven
que allà hi va construir un drac de cinc metres que havia de rugir enmig d’una obra de
teatre. «Per emplenar-lo van buidar calaixos del seminari, el drac va acabar esbardellat i
del seu interior, com si es tractés dels budells, en van sorgir els seus secrets: era roba de
banderes nacionals».
TEATRE I TEMPLES PAGANS. El drac va morir esventrat, però abans de l’últim alè va
poder il·luminar, amb el seu flameig, una porció significativa de l’univers de Güell: el
lligam amb el teatre. Seria especialment notori arran de la col·laboració amb el TEI, el
Teatre Experimental Independent de Banyoles, a qui va nodrir de cartells, escenografies
i figurins.
Amb el temps, la dimensió va anar adoptant un deix prou transversal per ser, també,
indomesticable. «Un artista modernista», recalca en Jaume. Organitza concerts, adorna
aparadors, pinta i dibuixa, crea joies i murals i reforma encara més esglésies, però
també cases o hotels. I els inicis també el fan precursor: es converteix en el primer
artista del país en introduir elements industrials en una exposició d’art; aquest estil, de
fet, arriba a les orelles, als ulls i als sentits del grup avantguardista Dau al Set, amb el
crític Arnau Puig al capdavant. I, és clar, tanta inventiva, tanta efervescència, necessitava
un aixopluc. El va trobar en diversos temples, que és el terme que usava en Lluís per
descriure per la via ràpida les seves obres magnes. El primer arrelava a casa, al carrer
de la Rambla de Banyoles, pujant cap a la plaça de les Rodes. L’Skinsad (1968) era una
discoteca amb coves i tobogans a les entranyes, ben disseccionades per Güell, però
sobretot era un recorregut sense pèrdua cap a una societat més oberta de mires; tot
això, en plena grisor franquista. «És el treball que va iniciar la seva obra
multidimensional, a Banyoles va ser un xoc impactant», recorda Fàbrega.
Un incendi l’any 1979 va encendrar el temple pagà. Es va esfumar com un feix de
pinassa seca, tal com va passar amb la major part de la seva obra: vetada, desapareguda,
destruïda. I això que la petjada podia haver estat profunda i allargassada: entre Eivissa,
on va dissenyar llocs icònics com les discoteques Es Paradís Terrenal, Summum o el
gran Cafè del Mar, la seva creació més universal i encara dempeus; Besalú, que avui acull
la Fundació Òrbita Güell i que havia estat la residència del banyolí fora de l’illa blanca i
el lloc on enfortia aquest «pop art a la pagesa», com diu Fàbrega; Stuttgart, ciutat que
havia de marcar la seva internacionalització, però que va acabar amb un càncer i
l’aflorament d’una colpidora sèrie de retrats dels seus companys de la planta
d’oncologia traçats amb benes, sondes o la pròpia sang; i Falgons i Begur, on Güell, molt
malalt, s’hi va recollir per anar-se apagant. Com si fos una obra d’art en flames:
indomable però harmònica. Un llegat efímer.
¡
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!