Ni bonic, ni ètic: la forma que tenim a Occident de llençar el menjar
EL
MENJAR QUE LLENCEM
Què
n’ hem de fer del menjar que sobra?.Un restaurador (no seria millor dir-ne
“restauranter”?) de Girona- en Pep Delgado, del restaurant El Pagès- des de fa
temps- es a dir, abans que es posés de moda parlar de la crisi- oferia cada dia
cinc minuts gratuïts , sense presumir ni d’ ONG n de cap dèria religiosa. Ho
justifica dient “Si sobra menjar què en fas. Llençar-lo?”. Però no dóna sobres,
sinó el menú del dia que la resta de clients que poden paguen.La iniciativa és
excel.lent- i tan de bo es multipliquen-, ja que no sempre els serveis públics
que donen menjar (que a Girona té el nom popular de “La sopa”) no sempre tenen
bona imatge- ja que hi ha gent que no pot menjar però no és un indigent sovint
automarginat, ni un alcohòlic o drogaadicte o, simplement, la “sopa” que s’ hi
ofereix no té , potser, uns requisits mínims per ser digna.
Crec
que un dels espectacles més denigrats- èticament i estètica- de la civilització
occidental (i d’ altres, val a dir-ho) és l´espectacle de deixa menjar i
llençar-lo. Aquí, després de temps de guerra i privacions, hem creat i criat
unes generacions de llamencs i desmenjats o que, simplement, mengen pels ulls.
Només s’ ha d’ anar a qualsevol casa de menjar o restaurant d’ èlit, a
qualsevol bar de tapes o restaurant de fast
food per veure com es llencen a la
galleda de les escombraries tones de menjar, pa i plats preparats. En aquesta
societat de massa farts només mengem pels ulls, pel caprici, per uns suposada
“dieta” més fictícia que real. Al Pla de l´Estany, en un restaurant popular en
el qual un es pot servir l´amanida que vols (Can Selvatà) hi ha hagut de posar
un rètol que diu que tothom agafi la que vulgui, però que no en deixi al plat.
Un savi, i pel que es veu necessari, consell.
En
altres èpoques, aquesta dèria destructores de viandes que un cop llençades “no aprofiten pa res”, no
existia.En la nostra Edat Mitjana, per exemple, les cases dels ciutadans
(burgesos) tenien oberta sempre una porta de la cuina a qui volia anar a
recollir el que sobrava del menjar i els més “solidaris”, potser, també n’
oferien de fet expressament. Al Palau de Versalles feien una cosa
semblant…però el que feien els cuiners i servidors era vendre les ingents
quantitats (i qualitats) de plats sobrants. D’ aquí en devia néixer el negoci
de les viandes per emportar!.
Per
si fos poc, els i les mestretites que ensenyen etiqueta i protocol expliquen
que és de “bon to” deixar menjar al plat. Per si no fos poc, hi ha gent, joves
i grans, pobres i ric, que practiquen, en privat i en públic, aquest vici tan
lleig com poc ètic- cometent , a no solament un falta ètica, sinó també de
cultura gastronòmica: un plat preparat sempre mereix respecte.
Llençar
el menjar no és ni ètic ni bonic. Pensem-ho,
abans de demanar alguna cosa al restaurants i no mengem excessivament pels
ulls.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
recordo que fa molts anys, potser encara funciona, a Setcases hi havia un restaurant al que hi anaven molts francesos. El menú era pantagruèlic, i el que no es menjaven s’ho en portaven atès que ho havien pagat. A la gent del país ens feia vergonya i deixàvem quantitats ingents al plat. Aquest és simplement un aspecte de la qüestió, un altre seria com aprofitar i reciclar de manera agradablement menjívola tot allò que sobra d’un àpat. Vinga, idees!!!
Aquest hauria de ser el primer post o la carta de presentació de qualsevol blog de cuina o de gastronomia. Potser si abans de menjar ens aturéssim un moment a donar-ne les gràcies (per molt que l’haguem pagat). Ja fa temps que vaig perdre la vergonya, Toni (servidor va fer el seu anyet de mili vegetarià… i a Ceuta! No ho volgueu saber…); si no me l’acabo me l’emporto, que a més a més fa civilitzat i europeu.
Sóc un mica iaio en aquesta qüestió; que el menjar no es tira, collona! Que hi ha molta gent que passa gana al món!
(I als mestretites – i a uns quants més- que els enviïn a Somalia)
Gràcies Jaume!