Per sobre de fes i creences, als mediterranis ens uneix una profunda confluència de gustos, maneres de ser i amistats. La terra, d´Egipte,terra sagrada dels déus- després ensulsiats-, malgrat la turbonada, és amistosa, riallera, enjogassada. Considero els egipcis els meus amics, amb els que m’ hi sento a gust com un infant a redós d ela família.
EGIPTE, L´AMISTAT D’ UN POBLE MIL.LENARI
De tots els països que havíem de visitar en aquest periple mediterrani, el que li feia més gràcia a n’ en Peter- el meu fotògraf- era. sens cap mena de dubte, Egipte. Ell, com tanta gent, sent una fascinació especial per l’Antic Egipte, i es llegeix totes les obres, novel.les o divulgació històrica, que sobre el tema pt tenir a l’ abast. Puc dir, doncs, que abans de posar-hi els peus per primer cop, ja en coneixia tots els racons, havia planejat tots els itineraris i ja se sabia tot el que caldria visitar.
Curiosament, així en fred, no era aquest el país que més m’ atreia, potser perquè sóc més primàriament hel.lenòfil. I no diré pas que hi anés amb recança-ben al cnotrari,és clar-, però diem que, fora dels monuments, de les imatges dels pobres fellah i dels falutxos navegant pel Nil, no en tenia cap apetència en especial. Ni tan sols Terenci Moix, el millor coneixedor d’ aquell país, havia aconseguit engrescar-me, ni , fins i tot, museus-hotel magnífics com els de Jordi Clos, a Barcelona. Tot i que, haig de confessar-ho, era- i sóc- fan d’ una cantant egípcia- un monument de dona i de veu, ja desapareguda, Om Kalsoum, de la qual n’ havia comprat vinils a ls meves correries d’ estudiant a París- que guardo com un tresor- i que, més tard, vaig descobrir- suposo que en edicions pirata- a casa mateix, comercialitizats per la mítica casa discogràfica EDIGSA, dels temps de la Nova Cançó.
Confesso que he hagut de canviar d’opinió: si pogués,- si fos capaç de suportar la probresa, la superpoblació i l’ insultant contrast entre àrabs rics i àrabs pobres i occidentals globalment tots rics-, hi viuria. L’ enyoro cada dia de la meva vida: el país,la cuina, però sobretot la gent.
Quants amics hi vàrem fer!. Quants n’ haurem perdut?. Quin dolor, en comprovar que a tots els llocs on havíem passat, on havíem rigut i difrutat- de l’hotel Europa al restaurant Riad- després varen ser sagnant escenari de les bombes i els morts. Maleït integrisme, que us ho puc ben assegurar, no respon de cap de les maneres a la manera de ser del poble egipci.
Un país pel de rialles
Segurament hi ha pocs pobles tan compassius, tan riallers, tan amistosos, tan generosos com l’egipci.
Perquè sempre esteu alegres, malgrat la pobresa, la calor, la pols, la manca d’ aigua…?, li vaig dir a n’ en Riad, que al matí fa de funcionari i a la tarda- perquè el sou no li arriba-, de taxista.
-Perquè Al.là ho vol així:i ens ha posat al món per ser feliços i fer feliços als altres.
Vet-ho aquí. I no és pas una frase feta: per les meves experiències, us puc assegurar que, en efecte, sembla que els egipcis visqussin en un estat de permanent conformitat- que vol dir felicitat-, malgrat la pobresa- que vol dir austeritat-. És , en efecte,un poble beneït pels déus- en el fons, els egipcis no es consideren àrabs, malgrat que són el referent cultural , cinematogràfic i musical del món àrab-,i per tant, em sembla que Al.là hi fa la vista grossa- ell mateix seduït per tanta felicitat terrestre- als plaers de cada dia: un entrepà de farina de faves fregida, al tamiya, guarnit amb tomàquet, si s’és ric, per un ou, una amanida-, fa la felicitat d’ un egipci, i en frueix com si fos el darrer àpat.
Frueix i comparteix: com tots els pobres, l’ egipci és generós- això que avui en diem, amb un paraula que ja comença a fer tut, “solidari”-. Si li parles, et donarà, de grat, la meitat del seu entrepà, que per ell és el seu àpat.
-Ara que ho dius, quan tu estaves dormint al barco o jo estava a cobert, sense poder fer-ho,- fa en Peter- , em va passar una cosa curiosa. Era de nit, i hi havia un home, cobert amb una mena de mantell o djilaba, que estava bevent un te. En veure`m, em va oferir el seu got, i amb un reflex mecànic, però amb un llampec de visionari, li vaig dir que no. El veia a ell,mal girbat com anava, i vaig mirar l’aigua del Nil, i em vaig imaginar els mil i uns gèrmens, que,pel que sembla conté.
-De fet, com a anglosaxó, potser no vares copsar aquells gest. El ric- i no t’ ofenguis-, no sap valorar la generositat del pobre. De fet, ja ho té tot, i és incapaç de veure l’ esforç,o la il.lusió, que d’ altres han de posar per obtenir coses elementals.
La inclemència dels rics
Un editor, pel qual vaig fer un parell de treballs literaris (i un del quals pràcticament no em va pagar, que Al.là li tingui en compte; un d’ ells era el primer llibre de Ferran Adrià, El sabor del Mediterrani), un milionari que anava a la casa (caldria dir palau) de la costa amb Jàguar, em deia que li faria gràcia aconseguir una autèntica cassola catalana de ferro fos, una joia quasi impossible de trobar, pel rara i cara que és (per la meva butxaca, és clar). Gràcies al tan bon restaurador com amic en Josep Mestres, del Peixerot de Barcelona- a part de la que em va regalar a mi-, en vaig poder aconseguir, pagant, una altra de magnífica. Quan li’n vaig fer present al ric editor, l’ ànima em va caure als peus: literalment, ni en va fer cas, i ni es va moelestar a doanr les gràcies. Es veu que als rics, acostumats a tot, creuen que sel’s deu tot.
Per això m’ agrada Egipte, que és just el contrari. Les coses, encara es valoren en la justa mesura. I a més- a diferència d’altres pobles musulmans- si més els del Magrib, per exemple- els egipcis tenen un sentit de l’humor, del joc, de la broma i amor pels dobles sentits picants, que me’ls va fer ben pròxims a les meves arrels pageses. Al vaixell que creuava el Nil ho vaig entendre per primer cop: en un dels atracaments habituals- parlo de la nau, no de les persones-, la gent us tira, des de la vora- no se’n pot dir ben bé moll- objectes diversos, peces de roba, etc., que heu d’apreciar a fi de començar el típic art àrab del regateig. Per` el regateig no es fa perquè sí: té unes lleis, uns codis, unes regles:la primera, és que el temps no compta, i potser és més important un got de te i la conversa; la segona és que regatejar és valorar la mercaderia, el treball d’ un home o una dona, la seva qualitat; la tercera, és que,naturalment, el venedor ha de procurar fer un gros negoci- i si et pot fotre, millor-. Però és important saber, que si ell et diu un preu, tu pots oferir-ne, la meitat, si fa no fa. El que no es pot fer, insultant passerell com jo era, oferir vint dracmes per una peça per la que me’n demanaven cent, i que entre cinquanta i seixanta ja hagués estat ben valorada. Quan, des de dalt, vaig cridar aquella quantitat, el venedor, sense pensar-ho, va fer una solemne botifarra. Aquest gerro d’aigua freda em va curar per sempre respecte de les vel.leitats regatejants- que tenen uns límits-,però, sobretot, em va ensenyar una cosa:si en un país tan “exòtic”, algú feia un gest tan casolà i pagès com obscè i contundent, vaig pensar que em trobava com a casa. Així, conc,s no cal menjar porc per saber fer botifarres.. La Mediterrània, terra i mar convulsos, ho és també d’ encontres ancestrals i fonamentals.
El venedor ocupat
I, amb tot, ja diuen que l’home és l’ animal que sempre ensopega dos cops. Al Marroc, al mateix continent africà vaig tenir una altra ensopegada amb la qüestió del mercadeig. A Fes hi vaig voler comprar un tagin slaui, la bonica cassola amb tapadora cònica de terrissa i, no sé perquè, tenia pressa, una cosa que no s’ ha de tenir mai en aquests països- ni aquí, naturalment-, i en dir-me el preu (que era una ridiculesa,per a un occidental, tot i ser a l’ alça), no vaig tenir esma per regatejar. El vell venedor es va tancar en banda i no me’l va voler vendre i, de forma ostensible es va a passar rosari que els àrabs, turcs i grecs solen usar. A un venedor jove del costat, que parlava francès, li vaig preguntar que passava, o bé si podia intercedir: amb un somrís va dir , simplement, “il est occupé”. Em vagi quedar sense la cassola per fer tagins- si més no la que m’ agradava particularment-.
Tornat al país del Nil, a partir de llavors, amb els amics egipcis ens descollonàvem de riure fent-nos bromes de doble sentit i explicant-nos acudits verds. Els venia per no sé quants camells la meva amigueta morena de Barbados, em servien els millors talls, em convidaven a te i pastissos…I a menjar a casa seva: només perquè, per exemple, un taxista- que ara és l’amic Riad- va posor un casset (o unCD?) d’ Om Kalsoum i va sentir queparlava d’ ell amb en Peter, em va interpel.lar sobre el tema.Li vaig dir que la coneixia i en tenia discos. El taxista, d’una trentena d’ alls,amb barba curta i cepat, rialler i comunicatiu, es va parar pràcticament en sec, em va abraçar i ens va convidar a anar a casa seva, on la seva mare, ens va assegurar, feia una cuina excel.lent. Va assegurar que podríem parlar , beure te i xalar sense dificultat, ja que va assegurar, “Mamma, up”! (a les cases egípcies, pel que vaig anar comprovat, la zona de la mama i les dones sol ser a dalt), o a baix, però separades- si l´espai ho permet- dels homes.
Sopa de cabra sona a Egipte
Però el més increïble ve ara, i us costarà de creure. Però en Peter n’ és testimoni i, per tant, pot jurar la veracitat del que va succeir en un taxi del Caire. Naturalment, els taxista em va preguntar d’ on era, i li vaig dir que de Catalunya- com és sabut, els àrabs i magrebins, i fins i tot els turcs, que fan vida de carrer, estan perfectament el corrent del que és Catalunya o el País Basc, i si ets dels pocs que en comptes di dir- com se sol- que ets espanyol i concretes aquest altre gentilici, t’etziben, amb un accent perfecte, “Barcelona és bona si la bossa sona” i et canten l’ alineació del Barça (que jo no he sabut mai).
Naturalment, és el que va passar; i a sobre , va fer un sonor “Madrit, kaput” (que si jo hagués sigut de Madrid, naturalment, hagués sigut “Barça kaput”, i hagués cantat l’ alineació corresponent). Tenim una vella història, a la Mediterrània, i el comerç se’ ns enganxa a la pell. Malgrat els tòpics més suats.
-De quin lloc sou, de Catalunya?
-De Girona, al costat de França, al nord de Barcelona, vaig fer, volent facilitar, amb paternalisme occidental, totes les dades possibles a una possible- i ben comprensible- ignorància geogràfica.
-De Girona?.D’ allà m’ agrada un grup que es diu “Sopa de Cabra”.
Us ben rejuro que això és absolutament cert: com he dit, tinc testimonis!. I tot seguit es va posar a taral.lejar , com un Gerard Quintana egipci, “El carrer dels torrats”. Quan li vaig explicar de què anava,es va recordar que Al.là prohibeix el vi, però que e´s misericordiós…Però no hi va donar major importància (De fet, acasa seva, vaig poder comprovar que el “te” s’ havia convertit en unes cerveses comprades d’ estranquis; sort! El vi egipci és imbebible, ja que els enòlegs són islàmics i, és clar, no el poden ni ensumar ni tastar!). Pensar que els antics farons ja es delien pel vi, l´embotellaven i l´etiquetaven, se’ n feien desar a la tomba per a fruir-ne tota l’ eternitat, com el mateix Tutankhamon!.
-Al capdavall- va fer-, els coptes, que són egipcis, també en beuen!.
En Riad vivia a unes 25 estacions de metro “àrab”- en un lloc on no hi arriba- en un el Caire elefantiàsic, on milions de persones viuen en llocs tan inversemblants com damunt les tombes d’ un enorme cementiri o a tocar les piràmides de El-Gizah- just al costat d’ aquell luxós i fílmic hotel, des de les habitacions del qual veus la imponent construcció piramidada-.
I heus aquí que ell també vivia amb la seva família,en una modesta casa- com totes- a tocar les piràmides. La seva mare i el seu pare, i la resta de la família- germans, germanes, cosines, ties, oncles…- ens varen atendre com si ens coneixessin de tota la vida, i varen fer que, tot i les dificultats inherents a la traducció -català-anglès-àrab-, i sense oblidar els signes,ens en entenguéssim perfectament.
La taula dels plaers
No oblidarem mai aquell hospitalitat i aquells plats tan bons. Des del ful midamess, una mena de puré de faves seques que la família, com gairebé tots els egipcis, tenen constantment fent al xup-xup en un olla (que ara ja és elèctrica) i que és una aliment que sembla que ja menjaven els antics egipcis- per tant, d’origen copte- els va estranyar que els en demanés, perquè se sol menjar més aviat per esmorzar, però em varen fer aquest pler-,passant per les senzilles però delicioses-i que es fonien a la boca- lobiya bil dima’a, que és un estofat de mongetes blanques amb tomàquet i vedella, passant per un firakh mehammara, un pollastre fregit, que diríu que és universal: però en obsequi dels hostes, hi varen afegir cardamom, aquella espècia tan cara i tan estimada pels àrabs.
Els vaig agrair que em fessin llegums, verdures i carn, ja que el peix, tal com es fa a Egipte i en general a tots els Països àrabs – a part,en aquest cas, que sol ser de riu, pel meu gust és massa especiat amb comí-,espècia que encanta als àrabs jueus, i que sempre solen posar amb el peix, i també a n’ en Peter, acostumat a la cuina cubana de Miami- com vaig poder comprovar, sobretot, a Líbia-.
Només ben bé a la costa- sigui a Líbia , a Tunísia a Algèria i, en el cas d’ Egipte-, solen fer el peix- o les gambes- simplement a la brasa o a la planxa, sembla que a l’estil italià. Amb tot, a Egipte he menjat un peix al forn molt semblant al d’ aquí, amb rodelles de patata i tomàquet, però aromàtic i picant d’espècies i el perfum d’ un api especial que es troba a Egipte, de fulla més petita que el nostre- sembla julivert-, que és molt aromàtic i que es fa servir, precisament, només amb aquest fi.Encara en tinc planta en un text- ja que es va perpetuant per les llavors-, i sempre que l miro o l´olorós record, amb melangia la vella terra d’ Egipte iels amics que hi vaig dexar.
Les flaires del Nil
Així doncs, com a regal de la terra d’ Horus, a la meva terrassa, tinc constantment unes mates d’aquesta planta preciosa, portades d’allà, ben acompayades pel tresor d’una mena d’alfàbrega morada- de perfum intens i persistent- que també vaig portar de l’ hort d’en Riad,i que aclimatada a aquí, ja em fa llavors cada any.
I encara més regals d’ Egipte. En veure que m’encantava una beguda que ens varen oferir, d’un espectacular color vermell, em varen dir que es feia amb una flor d’ hibisc local- que ells compren a lloure al mercat de les espècie de Khan el Khalili- i on, per cert, hi ha un renomenat hammam, al qual ed Riad ens va acompanyar- del contrari, ens hi haguéssim perdut!- i una gernació humana a totes hores-, el pare d’ en Riad me’n va obsequiar unes quantes embostes. Guardo com un tresor aquelles flors d’un vermell fosc, d’ un propra dens i vellutat, , i quan en faig aquest te potent ple de color,àcid i dolç alhora, em retorna el gust i l’ amistat d’ Egipte. I, de pas, vaig fer content el meu amic Hassan, que és l’ elegant mestre de sala egipci del restaurant d’ un hotel barceloní,sempre disposat i gran coneixedor de la cuina del seu país, ja que també l’ in vaig fer obsequi d’ un grapat. Un hote, per cert, on hi vaig ser convidat i via poder fruir d’ una va
Però el regal més emotiu va ser el de la mare d’ en Riad.Em va ensenyar el petit rebost, i hi vaig veure uns pots amb tomàquets verds en conserva. Naturalment, en va voler encetar un i me’ls va fer tastar: una autèntica meravella. Va dir al seu fill que m’ expliqués que no solament els feia ella- ja que els que es compraven no eren de confiança-, sinó que eren de la seva collita. Em va ensenyar el petit hort i em va fer dir que, per fer aquella conserva, aprofitaven els tomàquets verds- tot i que havien de ser molt sencers-. Els feia un tall a fi que agafessin les aromes, ja que hi afegia alls i comí, sal i els cobria amb vinagre. Llevat de l’ accent de l’ all el comí, el gust d’ aquells tomàquets em va portar a la meva infància.
-La meva mare, feia, com vosaltres, unes tomates confitades en vinagre, que havien de ser, també, tomates petites i verdes.
La dona va donar gràcies a Al.là, pel fet que- va dir- essent de tan lluny,tinguéssim coses semblants.
Encara guardo,com un tresor,aquell pot pel de tamatem mikhalela, que em feia por que la policia, a la duana, em fes deixar, suposant que en alguna cosa tan trivial hi havia d’ haver “gato encerrado”. Però, ben al contrari, en preguantar-me els policies de l’ aeroport si tenia alguna cosa a declarar, i vaig fer constar el port de tomàquets confitats en vinagre, varen fer un somrís que era com tot Egipte en aquella cara esbatanada, dient, que la seva mare també els sabia preparar molt bé. I és que a Egipte, fins i tot els policies i els militars són somrients i amables, i més disposats a ajudar-te que a posar-te dificultats. Naturalment, aquesta és la meva experiència: si vosaltres en teniu alguna altra que no hi concordi, ja em perdonareu.
L´amistat perpetuada
Ara, a casa, encara tinc aquell pot preciós de tomates verdes confitades: no pas com un record, sinó com la presència de l’ amistat d’ un país, i de la saviesa culinària de les seves dones. De tant en tant, quan enyoro l’aigua del Nil i els cors càlids d’ aquell país, obro el pot, en trec en compte, un tomàquet- sense posar-hi res de metall, com em varen ensenyar- i, menjant-lo- i compartint-lo és com si tornés a mí, d’ una banda els records de la infància en forma de sabor i, de l’ altra, els sabors i amors del noble i amorós poble d’ Egipte. D’en Riad i la seva gent.
Perquè, en efecte, el més àcid vinagre, el tomàquet més verd, poden esdevenir la més dolça confitura si són amorosits pel do de l’ amistat i de l’ acolliment.
-Un moment, fa en Peter- anglogermanosaxó cap quadrat, com li dic a vegades-, aquí hi ha una cosa que no quadra: si els musulmans tenen prohibit el vi, d’on hell treuen el vinagre?.
-Doncs sí, espavilat, et donaré dues respostes, i queda’t amb la que vulguis. De primer, com que els veritable egipcis són els coptes- els àrabs musulmans són sobrevinguts, i “copte” vol dir egipci-, aquests, en ésser cristians, beure vi, ja que és necessari, a més, en els seus ritus. I,com has pogut veure perfectament, els coptes d’Egipte celebren el Nadal, amb arbres i tot il.uminant les seves botigues- sense que els musulmans els diguin res, llevat dels integristes, és clar-, i també crien porcs i en mengen- tot i que darrerament, amb l’excusa de l’ anomenada (malament) febre procina, els han escabetxat tots. Però a més,perquè vegis que em documento, ara veuràs l’ útil que m’és, per contestar-te adequadament, els llibre que vaig comprar a Londres en una botiga islàmicab prop de Portobelo, i que em vas criticar, indignat, amb què gastava els diners. Doncs bé, aquest Muslim Food Guide de productes Halaal, o sigui, dels productes i plats que els musulmans poden menjar conforme a la llei islàmica- l’ equivalent del que pels jueus és kasher-, compilat per l’Institut de Jurisprudència Islàmica i escrit pels muftis Yusuf Sacha i Faheeem Mayet- dues autoritats en la matèria, pel que es veu en el seu currículum-, diu , certament, que l’ “l’alcohol és una abominació”,ja que “és obra de Satanàs,” i la seva prohibició és esmentada pel profeta Muhammmad tres cops i,per tant, és triplement prohibit: en síntesi, “tot tipus d’ alcohol que intoxica és prohibit”. En canvi, el vinagre és halaal, pur: “l’ intoxicant principal del vinagre és destruït pel procés microbial, l’ Islam permet totes les varietats de vinagre per ser usades com a condiment o conservant”. Es més, allò on la cuina occidental o jueva fa servir el vi, els musulmans poden fer servir el vinagre. De fet, ells, ja des de l’antiga cultura culinària persa, han desenvolupat una enorme cultura pels envinagrats, salses de gust àcid i escabetxos, als quals són molt afeccionats. El nostre escabetx- que ja documentem en català des de principis del XIV,i que posteriorment troben en espanyol, portuguès, sicilià,etc., vé d’ una paraula perso-àrab que e vol dir “carn coservada en vinagre”.
-I els tomàquets són halal, fa en Peter, que li rellisquen una mica aquestes disquisicions de caire religiós i gastronòmic-.
-Si fóssim a Portugal, et diria una altra cosa, una mica inconvenient (al país lusità ”os tomates” són allò que no sona= però aquí et limitaré a apuntar que aquest manual, a part de ser un complet Directori de tota mena de Productes (amb marques incloses) permesos o no, inclou, fins i tot, receptes – totalment santes i beneïdes per Al.là, per tant- , amb tomàquet, com un Kerhahay Gosht,que és un deliciós guisat de xai amb pebrot i tomàquet, perfumat amb gingebre i all, o unes ales de pollatre amb salsa de soja, comí i quetxup (al cap i a la fi, és un llibre editat al Regne Unit!). I, si m’ empipes, et trec el manual d’ aliments kasher que vaig comprar a Nova York, que és cinc vegades més voluminós que aquest!. Ja me’ l demanaràs, en el pròxim viatge a Israel.
-Si, i les “tasses” que es beu en Maliti?
Es refereix a un amic marroquí que viu a Rabat i que, no solament menja pernil, sinó que beu alcohol. I ho fa, tot dient, ben seriós, que ell és un bon musulmà. I us puc assegurar que quan ens trobem, de tant en tant- al deliciós hotel Torre Martí, de Sant Julia`de Vilatorta, un establiment multipremiat pels francesos, i on en Pere i en Roger hi practiquen l´hospitalitat “àrab” i cuinen amb excel.lència-. no beu pas precisament un refresc!
-Sí, però estem parlant de gent poc o gens practicant, o simplement de mentalitat oberta, ja que sovint el fet de no menjar determinats aliments o no beure, més que a una actitud religiosa, es deu al costum- o a la manca de costum, millor dit-.
Un toc de raï
Quan vaig estar a Algèria em vagi afeccionar al rai, aquest gènere de música jove que barreja ritmes i formes de cantar àrabs amb elements occidentals, i que encanta els joves. Doncs bé, els chebs– xiquets- que canten rai, a part d’ alguna àvia venerable, que ja no és tan xica, tan chaba-, tenen unes lletres que canten les tristors i les alegries de viure, el sexe i la beguda, el cafè en comptes del te, com a símbols d’ un alliberament.
No és estrany que els integristes hagin assassinat algun d’ aquests cantants, per un motiu doble: per cantar aquest gènere i postular la llibertat o per ser “berber”- tamazic, aquí kabil- que és, en certa manera, com ser català a Algèria-.
El Cheb Khaled, que és un d’aquests cantants que m’ agrada, i que vaig tenir l ocasió d’ escoltar almenys un parell de vegades, i de parlar-hi, té una cançó amb un títol ben explícit, “Desesperat” (Maghbun), i que fa: “Estic deseseperat. No dic res. I encara tinc problemes./Estic gat i cansat, dona`m alguna cosa per dormir/Bec cafè amarg al cau del meu amor/I a tots aquests problemes, la mare n’ hi afegeix més/Quan era jove en tenia i encara en tinc/Dona’ma un got, tinc set/Dona’m un abric, tinc fred/He perdut la veu i no em trobo bé”.
Però l´antic i mil.lenari Eigipte,malgrat les turbonades de les fes implacable,encara somriu, riu,juga,menja,canta, celebra la via. Im’xal.là!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!