El menjar és un art?. Ferran Adrià és el Picasso culinari del segle XXI?
Ferran Adrià és el Picasso culinari?
L´ART DLE MENJAR O MENJAR ART
En aquest article proposem algunes reflexions sobre l´anomenat art comestible, l´art del menjar- o el menjar com a art- i el que internacionalment es coneix com a Eat art o bé Food Art.
D’ entrada, em permetreu un apunt personal: quan impartia l´assignatura de Teoria i Tècniques de l´Art a l´actual Universitat de Girona, hi vaig introduir elements d’ una història visual del menjar i de l´art comestible, davant, l´”escàndol” d’ algunes estaments acadèmics…Els mateixos que, per cert, més tard es delien per donar-se a conèixer com a competents gurmets. Com es diu popularment, totes les masses piquen, i ara ens trobem en una situació en què no ets moderns, ni enrotllat, ni cool ni fashion si no demostres el teu interès pel menjar, un camp que feia arrufar el nas als savis professors universitaris de no fa tant.
El punt àlgid d’ aquest boom, certament, ve donat per la invitació que Roger Bergel, director de la Dokumenta de Kassel va fer a Ferran Adrià. Per a alguns crítics d’ art era un sacrilegi; per a altres una conseqüència dels nous temps. Per a la majoria la constatació d’ una certa banalització del món de l´art. Però l´art del menjar no s’ esgota aquí. Ens centrarem, doncs, en els elements definitoris.
Sabent, a més, que hi ha un context alhora favorable i confusionari: es reivindica el menjar com a Patrimoni cultural de la Humanitat (amb propostes extravagants com la sol.licitud d’ aquesta declaració per a l´anomenada “dieta mediterrània”) o proliferen les entitats amb ànim lucratiu que es reivindiquen com a Food Art.
El menjar com a art
D’ entrada- i ens situem, en certa manera, en el terreny de l’ aposta per Ferran Adrià, podem discutir si l´activitat culinària és un art. Per a alguns no ho és, i en tot cas, li concedeixen el títol d’ artesania. A Orient, no obstant, tradicionalment s’ ha considerat que aquesta activitat- com l´escriptura- forma part de l´art: no és la cerimònia del te- xinesa o japonesa- una autèntica performance?. Però, a més, hi ha una tradició xinesa d’ escultura culinària d’ uns resultats visuals brillantíssims, feta a base de’ elements comestibles (raves, pastanagues, síndries…) esculpits a ganivet i amb uns estètica molt depurada- no necessàriament kitsch- de la simulació d’objectes, paisatges o animals. Amb tot, tampoc cal arribar a la proposta d’ una galeria de Vic, que sosté, en una pàgina web dedicada a l’ art del menjar, que “un pa amb tomàquet és més bell que la victòria de Samotràcia”. Si considerem el menjar i el beure- la cultura del gust- com un art, és evident que hi trobaríem diversos estadis: la cuina creativa basada en el producte- representada, bàsicament, per Santi Santamaria o Joan Roca, malgrat el seu alineament-; l´autoanomenada “cuina tecnoemocional”, proposada per Ferran Adrià, més atenta als aspectes estrictament tècnics i de creació de sensacions visuals, gustatives, de textura i olfactives insòlites. Però també hi ha la cuina més important de totes- que els dos xefs, en la seva polèmica, han oblidat-: la cuina tradicional o “de les àvies”, o sigui, segons sàvies paraules de Josep Pla, “la nostra vella cuina familiar”: una cuina que, fent un símil, és artesania (com la terrissa) en relació a la cuina d’ autor. La cuina eterna i materna, que al nostre país passa hores baixes a cusa de l´esnobisme i l´anomenada cuina d’ autor.
La representació del menjar en l´art
E menjar i el beure, de fet, format part de l´obra d’ art des dels seus inicis: què són, si no, els frescos prehistòrics parietals d’ animals de caça, escenes de bresca, etc, sinó invocacions a allò comestible?. Els antics grecs, altrament, evocaven el poder seductor d’ uns raïms que amb el seu il.lusionisme hiperrelaista (trompe-l’ oeil) atreien uns ocells. Els romans, en el seu art d’ oci i de benestar de Pompeia, instauren ja un bodegonisme de gust modern. L´Edat Mitjana cristiana, però, no és pas el camp privilegiat d’ exposar coses tan poc celestials, si bé mant capitell o mant retaules, sovint, entren tangecialment en el món secular dels aliments mundans. Conceptualment, però el Tirant lo Blanc inaugura un Renaixement en què l´interès pel menjar- ritus i continguts- esdevé primordial, com més tard asseverarà el mateix Cervantes. A partir del Ranaixement, doncs, queda inaugurada aquesta presència ja indefugible, començada de forma brillant pel pintor milanès Giuseppe Arcimboldo (1527-1593), amb els seus inquietants il.lusionismes a base de fruites, verdures i altres elements comestibles. Una idea sobre la qual hi ha treballat altres creadors plàstics, com l´australià Carl Warner, amb els seus impactants“paisatges” fotogràfics elaborats amb verdures i fruites. D’ altres es decanten per un gènere ja famós a la Flandes o l´Espanya del segle XVII, la natura morta o el bodegó: un gènere recurrent, que pot anar del kitsch més repel.lent (tipus calendari de la Sociedad Anónima Cros) al renovellament total que n’ han fet pintors com Barceló.
Dalí, en aquest camp, fa un pas més enllà i en la seva obra l´ús d’ elements comestibles és, iconogràficament, determinat: eriçons, fruites, begudes, mongetes, botifarres, crustacis, pans, gots de menta…però també elements més intangibles però que formen part d’ allò comestible, com són les deliqüescències- que gairebé podríem anomenar- si em permeteu el joc- de tan típiques, “daliqüescències”-, que , en la seva major part de casos, són fluïds alimentaris.
El menjar és l´obra
En un pas lògic, d’ altres artistes- ja dins els corrents de l´art contemporani-, incorporen menjars o restes, o bé fan servir pigments de matèries comestible, en les seves obres- pintures, dibuixos, tècniques mixtes, etc.-. Solen ser artistes pròxims al ready made, la junk art, a l´art del reciclat, a l’art pobre, etc. Un dels precursors, sens dubte, és Daniel Spoerri, que amb les restes de menjar inserides en les seves composicions volia denunciar la trivialitat contemporània. Hi ha artistes matèric,s que de forma real o figurada, han incorporat menjars o restes a les seves obres, i d’ altres, ho han fet en un camp proper a la posia visual, com Joan Brossa.
L´art menjable
Finalment- i també com a conseqüència lògica- els artises conceptuals, autors de performances, accions, objectes efímers, viddeoart, etc., entre de ple en aquet camp i, fins, i tot, en fan una especialitat, com el català Antoni Miralda. Aquest difon internacionalment el seu Food Art i el seu projecte- situat entre Miami i Barcelona- de Food Culture Museum. Ha realitzat, a més, diverses instal.lacions, com Holy Food (menjar sagrat) o una altra sobre la patata a al Virreina (i en altres llocs, com Lima, Barcelona- fira Bread and Butter-, etc., sobretot coincidint amb l´Any Internacional de la Patata), en la que hi vaig poder col.laborar.
Esmentem també artistes com Ben- el gran mag de les escriptures, radicat a Niça-, , Joseph Beuys, Dieter Roth, Dorothée Selz, Laurent Moriceau (que ha treballat també sobre el tema dels vins), Vostell (que fa servire el pebre vermell en les seves instal.lacions) l´argentina Laura Minujin, i molts d’ altres. Alguns d’ aquests artistes hi incorporen elements comestibles, de la xocolata al menjar o les begudes tenyides de colors; podríem parlar, en sentit literal, d’ “obra artifàgica”, ja que hi intervé l´element de la deglució. D’ altres hi icnorporen elements personals, de caire fisiològic o escatològic- com la pròpia sang, cosa que ja ho havia fet Dalí, o, suposament, els excrements, com Piero Manzoni amb el seu “merda art”. Per a algusn, -sense necessita de ser surrealista-, això confirma que “l´art és una merda”, valgui la disquisició escatològica.
En aquest camp no s’ ha reivindicat com cal (vegeu el meu llibre Dalicatessen. A taula amb Salvador Dalí) l’ aportació precursora de Salvador Dalí, autor d’ una veritable acció o performança amb sang i un còctel quan estudiava a Madrid, i d’ altres que tenien com a leit-motif el tema del menjar o el beure.
També s’ han apropat al tema Enric Ansesa i Jaume Faixó amb les “Truites negres i les seves interaccions conceptualitzades (Girona, la Lluna, 1983), Lluís Vilà, amb les sabates comestibles (1980) els objectes o pintures amb pa, etc. de caire efímer, fungible, permanent o i “artifàgic”. O , darrerament, el també banyolí Joan Crous- resident a Bolonya, Itàlia- amb les seves “transformacions” on inclou elements d’ “inclusió” en pasta de vidre de les restes d’ un àpat, amb fotografies de Jordi mas, i s’ organitza un tec amb un cuiner- Joan Roca- i uns quants elegits, com la que es va poder veure a Girona, si bé apropiada en clau conservadora per l´entorn que l’ avalava: ja no és cap novetat veure com les formes més avançades d’ art contemporani han estat recuperades per l´stablishment i el poder: en aquest moment, inquietar o denunciar és objecte d’ elogi a les pàgines de “La Razón”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Your knowledge of this subject comes through clearly in this article. I love to read this kind of articles, I hope you will update it. Thank you for sharing it with me.