Dir-ho aixì, naturalment, és una postura del tot reaccionària…Això no vol dir, però, que, com diu Joan Francesc Mira, bona part de l’ art dit d’ avantguarda no deixi de ser una solemne estafa… Sense olbidar, però, aportacions coherents i fonamentals i a vegades, simplement, testimonis d’ una època turbulenta.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Courier New”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-ansi-language:CA;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
mso-ascii-font-family:”Courier New”;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-hansi-font-family:”Courier New”;
mso-bidi-font-family:”Courier New”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
REPLICANTS I UNES NOTES DE SOCIOLOGIA DE BUTXACA
Una rèplica,
en sismografia, és el terratrèmol de magnitud variable que es pot produir
després d’u altre de més important. Si
ho traslladem al terreny de la creació artística, ens adonem que aquell enorme
terratrèmol que va suposar, al tombant del segle passat, l´eclosió d’ allò que hem convingut a anomenar “avantguarda”, ha
tingut, a posteriori, una gran quantitat
de “rèpliques”. N’ hi ha haugt tantes, i de tal claibres, que al finals ens hem
costuamt a la commció. I ens hi hem acostumat tant, que ara, parlar d’
avantguarda, és, sovint, esmentar un fòssil honorable.
En
primer lloc, peruqè hem de convenir que sota l´eixoplu d’ aqueta penyora de
“modrnitat”, s’ hi ha refugiat totam mena de mtijos talents, excelses
mediocirtats i aporfitats de tota mena.
La
prova de la devaluació del concepte d’ avantguarda- sovint una mera ficcóc d’
identiats- és que el poder- sigui del tipus que sigui, de l´institucional al
del “bon gust” burgès” ha deglutti amb una rara perfecció allò, teoricmane,t
mnys integrable, que és justament l´avantguarda- allò que va davant de tot, que
s’ oposa a l´establert-.
No
cal ser un expert en art o comunicació, per adonar-se’n. L´eslògat total i
universal , ara , és “posi una performance a la seva vida”. Les forces vives
del poder més reals -siguin estats, províncies, regions, comunitats autònomes,
consells comarcals o municipis-, les caixes, bancs i altres grans corporacions
es desviuen per coquetejar amb tota mena de manifestacions amb un tuf de
modernitat o (suposadament) de revulsiu: accions, performances, instal.lacions vídeo art, sota el crit de “modern l´ últim”: ja tothom és postmodern,
alternatiu, rupturista, etc.
Els
creadors ja es poden escarrassar a creure’s que van contra el sistema o fins i tot, com encara alguns innocents- o
heroics- il.lusos s’ autoenganyen, creure que fan “art pel poble” (un suposat
“poble” que altres feines té a ocupar-se de al creació artística, i que el que
li agrada realment és un quadre dels que venen a El Corte Inglés, altrament).
El crítics d’ art ja poden continuar predicant la bonanova de les escelses
viruts per a l´avanç de l´humanitat que suposa l´art d’ avnatugarda o com es diugi: la realitat és tan tossuda,
el poder tan integrador, que allò que havia constituït un revulsiu ara és el
simple pnjoll de “progressia” o “modernitat” que es col.loca qualsevol entitat
política, econòmica o social.
No
voldria pas ser cínic, ni tampoc- com deien els vells comunistes-
“revisionista” : però del perfum d’ aquella avantguarda que havia de
“transformar la realitat”- un altre vell i perillós somni esquerranós, un soni de la raó que ha engendrat uns quants
monstres- ara, probablement no és ja ni
això, sinó, la ferum corruptores de les aigües estancades d’ un estany. I per
adonar-se-, només cal llegir els diaris o veure la televisió o seguir internet com dèiem les diverses
institucions del poder polític, sociològic i econòmic, lluiten per veure és més
d’ “avantguarda” i “modern”, promocionant les manifestacions, que, teòricament,
els perjudiquen.
I aquests poders, que tenen el coneixement acumulat
del qui ens mana i ens domina, estan encantats d’ haver descobert que ells
també són moderns, avançats i d`avantguarda. Com és be sabut, alguns dels
millors i avançats suplements de cultura i art,
apareixen , justament, en mitjans de reconeguda solvència predemocràtica i antediluviana: pensem, només
en la premsa de Madrid i no ens equivocarem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Apunt interessant que segurament molts compartim fa temps, però hi trobo a faltar que s’acabi de desenvolupar tot l’argumentari: quines són aquelles obres que pots qualificar d’enganyifa? I per què? Què aporten les obres d’avantguarda davant les que ho pretenen ser i no ho són? Com destriar el gra de la palla, els mitjos talents de les aportacions interessants? Quins són tots aquests criteris?
Merci.