Tal com explico al llibre El convit del Tirant. Cuina i comensalitat, de l´Edat Mitjana a Ferran Adrià, evoco els fstos dels banquets o "convits" medievals: una de les mé simportants aportacions catalanes a la història del gust.
EL FESTÍ MEDIEVAL
Cercava un llibre sobre el festí medieval (en francès, Le festin médiéval, de Josy Marty-Dufut) carregat d’ il.lustracions, i no l´havia trobat a cap llibreria de Perpinyà: gràcies al regal de l’ amiga menorquina Maria Benejam, que s’ està a al ciutat dels Reis de Mallorca, l´he pogut haver.
El llibre ens dona una notícia bona i una de dolenta, que ja comentarem. D’ entrada ens parla del terme banquet- que vé de l’italià baquetto-, ara comú a força llengües i que, evidentment, ve dels bancs en què hom s’ asseien els comensals en l’ àpat medieval, un costum que encara existia a la casa de pagès on jo vivia de petit. El Diccionari Català Valencià Balear el defineix com a “menjada col.lectiva i abundant”. Al seu torn, el Diccionari de l IEC defineix festí com a “àpat de festa, esplèndid
, en honor d’ algú o alguna cosa. De totes maneres, la paraula més pròpia de la nostra llengua per a definir un àpat, repàs, repei, menjada o alifara important, i que a més, considero molt bonica, és “convit”: apareix constantment emprada al Tirant lo Blanc, la novel.la on les dames i cavallers mengen i fan l´amor, com deia Cervantes. Els diccionaris el defineixen, somerament, com a “acte, especialment àpat , a què hom és convidat”. Com deia Eiximenis, conseller de al ciutat de València: nota ací que convidar o ésser convidat és senyal de gran alegria”.
I ara la bona notícia: en el llibre francès esmentat, s’ hi cita el Libre de Sent Soví com una de les fonts de la cuina medieval. El receptari català del s. XIV, a més és ben ciat, cosa que contrasta que els llibres d’ història de la cuina que es fan en espanyol, on o és oblidat, o es diu que és espanyol (castellà) o se cita malament. Per tant, l´aportació fonamental de la cuina medieval catalana a la cuina occidental ja comença a ser, sortosament, un lloc comú. La mala notícia és que el llibre francès diu que no l´utilitza com a font perquès “es limita a una cuina meridional” (sic). Cosa força inexacta, ja que la cuina aristocràtica medieval era molt internacional i, a més, s’ escau que plats de la cuina medieval “nòrdica” (anglesos, francesos, etc.), com el menjar blanc – ressenyat al llibre de Marty-Dufaut- vénen, justament, del Sent Soví i altres fonts “meridionals” o sigui, mediterrànies.
Ara només falta que en els textos en espanyol sobre la història de la cuina s’ accepti l´aportació catalana: cosa força difícil, a causa de la catalanofòbia dominant. En tenim un bon exemple; en aquests llibres s’ hi diu, sovint que Mestre Robert o Arnau de Vilanova eren “aragonesos”, que equival a ser espanyol, o sigui, castellà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!