GABRIEL BIBILIOI I EL FETGE GRAS
En Gabriel Bibiloni fa una articles admirables i entenimentats sobre llengua, en els quals sovint m’ hi sento reflectit. Un servidor , sense ser lingüista- però estimant amb desesperat amor la llengua catalana- sempre havia criticat això de dir Viquipèdia en el que en les llengües normals es diu “Wiquipeda” i, encara més, la bestiesa innombrable de dir bloc als blog, que , sortosament, l´autoritat lingüística va rectificar, després de fer molt de mal (per exemple a Vilaweb). Hi ha gent que, en aquest país, semblen il.luminats lingüístics, i per exemple ho hem vist en lèxics gastronòmics publicats per la Generalitat, o en pàgines de termes correctes: varen voler introduir caramuixa en coptes de cebollí i altres bestieses. Un servidor, que es vanta de conèixer molt bé la llengua i la cultura popular dels Països Catalans, sobretot en l’ àmbit gastronòmic, i que sempre ha escrit en català- fins a una setantena de llibres i milers d’ articles- ha estat víctima del zel ignorant d’ alguns correctors que gosaria qualificar d’ ignorants, que em corregien terme perfectament correctes- com carlota, pastanaga al País Valencià, i carrota a la Cerdanya i l’ Alt Empordà, a més de la Catalunya Nord-. I tants d’ altres. Ara mateix estic corregint un llibre sobre la cuina valenciana que m´edita la Universitat d’ Alacant i hi he hagut de posar a prova els meus coneixements del valencià gastronòmic, com vaig d’ haver de posar prova el meu coneixement del mallorquí culinari al llibre “La cuina de Mallorca”, el menorquí a “La cuina de Menorca”, el nord-català a “La cuina del Pirineu català” o l´eivissenc a l´acabat d’ escriure “La cuina d’ Eivissa i Formentera”. Haig de dir que per a mi, aquesta diversitat dins la unitat, és meravellosa, i quan escric sempre la tinc en compte: si parlo de patata parlo de trumfa o trumfo, de patana de creïlla i fins de poma de terra (l´Alguer).
En circumscric als termes de gastronomia, i en aquest sentit vaig redactar el primer Diccionari de cuina catalana (que fora part del El Gran llibre de la cuina catalana, de Josep Lladonosa), he estat assessor en termes de vins de la Universitat de València i de termes gastronòmics del TERMCAT. Em fa ”dolor de llengua” veure com maltracten la llengua catalana els qui parlen de gastronomia i vins als mitjans de la Corpo, a Rac1, etc.. on diuen “catar”, “cata”, “bodega”, “atún”, “foie”…
Des d’ aquestes reflexions, voldria puntualitzar a l´amic Bibiloni algun qüestió. Per exemple, la paraula fuagràs ja comença a ser utilitzada als anys 20; l’ he defensat sempre, al costa de fetge gras…Que per cert, és el nom corrent d’ occitans i nord-catalans- fins i tot parlen d’ “ànec gras”-, i no pas per oposició al francès ja que ells, en bona, part, en són els creadors. Altrament, què fem amb “croissant”?.Tenim la sort que la grafia francesa coincideix amb la catalana, però la pronunciació popular sempre ha estat “crosant” (amb essa sonora).
I un apunt final: si critiquem el català per haver adaptat New York en Nova York, pensem que el portuguès, que no té necessitat de “marcar paquet” l´ha adaptat com a Nova Iorque, i molts més topònims del món, quasi d’ una forma histèrica!.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!