Hi ha gent que no suporta el cafè, i només beu te. Sense gaire tradicióal nostre país, ara ja és corrent trobar una carta de tes als bars.
<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1107304683 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;
font-family:”Courier New”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
font-size:10.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
mso-bidi-font-size:10.0pt;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
CARTA
DE TES
El te
( en xinès, igual que en japonès, que en va prendre el nom, cha) reconfortant i aromàtic, és la
beguda que, tradicionalment, acompanya el menjar xinès; dóna benestar i ajuda a
fer païr.
És
benvingut a qualsevol hora del dia, tot i que els anglesos tenen el te d’
esmorzar i el de berenar.
La
llegenda diu que un dia que Confuci estava meditant sota un arbre, i tenia
aigua a bullir, li va caure per accident una fulla d’ aquells arbust o arbre, i
va sentir una flaire molt bona: era el te. Llegendes a part, el costum de beure
te és una bona mesura en un país en què no sempre és possible trobar aigua
potable; l’ ebullició (al punt, però, sense passar-se), fa que sigui bevible.
Els anglesos han importaT, en alguns hotels, el costum colonial de posar a l habitació
de l´hotel un termos amb aigua. Calenta i els que viatge a la Xina, se solen
sorpendre de la profusió de termes o
abbastimetns d’ aigua calenta en llocs, públics, començant pels trens.
Podem
gaudir de diverses menes de te:Te verd.Suau,
sense fermentar.Te negre. Fermentat,
de gust més concentrat.Te de llessamí.Delicadament
perfumat amb flors de llessamí. Es un dels més corrents en els restaurants
xinesos.
Te Vermell (pu’er).Aroma
suau i molt agradable.Darrerament s’ ha introduït aquet te, que s’ ha posat de
moda, com el te verd. No s’ ha de confondre amb altres “tes vermells” 8com el
roibos), procedents d’ una altra planta.
Hi ha
molts altres tes , alguns molt especials, amb gust fumat, presentats en
embolcalls de fulla de bambú, etc. Hom en distingeix la seva qualitat segons l’
època de la collita, el tipus de fulles emprades (brots, o segona collita,
etc.), el lloc de producció i els processos d’ elaboració.
A la Xina
el te és corrent que acompanyi els menjars, però es pot beure a qualsevol hora
del dia, sol o acompanyat per algun mos. Als llocs públics, transports, hotels
etc,, hi sol haver termes amb aigua molt calenta a fi que un mateix se’l pugui
preparar.
El te
xinès es prepara en una tetera de porcellana amb aigua ben calenta. Es deixa
infusioanar uns 4 o 5 minuts i se serveix. Es costum afegir-hi més aigua
calenta. En aquest cas, és bo deixar-n´hi sempre, a fi que el te quedi cobert
pel líquid, per evitar que amargui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És com dir taronges de la Xina.
N’hi ha tés verds i tés verds.
I ha té verds que en dos o tres minuts tenen prou, per què d’on no n’hi ha no s’en pot treure més.
I ha té verds que poden necessitar de vuit a deu minuts a uns 85 graus per aprofitar al màxim.
Jo sóc dels pocs que detesto el cafè i bec te a litres.
Cada cop és més freqüent que t’ofereixin te. Fins i tes de bona qualitat. Però en la majoria dels casos no el saben fer. Sobretot perquè fan curt d’aigua. El te vol molta aigua, que no és un tallat!
És curiós com la infusió de tè es consierada com un beure pel gust de beure mentre que d’altres infusions més arrelades (perquè les plantes colguen les arrels per aquests verals) són considerades com “digestius”, que sembla s’hagin de pendre quan vas et cal ajut, però no per gust. Que bé que tinguin propietats!, però també estan bones, coi, aquestes infusions. Fixeu-vos, sinó, que malament queda englobar el tè dins dels “diurètics”, que diuen que la teïna fa pixar.
Jo li foto al poniol.
Llegiu l’Estellés, que també li fotia.
Gran blog, Jaume.
jxs4x
Trobo a faltar en aquest article l’informació més rellevant quan es parla de té: el té és una sola planta i només una. No hi han diferents tipus de planta de té que donin té verd, negre, vermell, amb aromes de mico ó altres collonades. En funció del secatge, conrreu, clima, etc. en surt un té ó altre en referéncia a la qualitat, peró sempre parlem d’una sola planta. El seu tractament posterior dona lloc i nom als diferents tipus ó gustos de té coneguts, peró sempre es trcat d’un valor afegit, mai originari de la planta única.
Hi ha confusió, ja que molt sovint es compara amb el café, doncs aquest si que ofereix diferentes raçes, cepes i propototips vegetals,.. ull.
Altre cosa interesant és la reinfusió que s’en fa a l’extrem Orient. El matí la teína és important, la reinfusió al migdia de les mateixes fulles al migdia ja en tenen menys i a la nit ja quasi tenim teína, el que ens permet dormir relaxats,…A Occident només s’infusiona una vegada i es llença. Téeeeehh?
Encara que el post vagi del te de la Xina, m’ha vingut al cap el te de roca. Algú sabria explicar-me que és?