Cócs i coques: heus aquí un dels pastissos més característics dels Països Catalans. Tenen un origen germànic, si més no pel nom.
“De fet, la paraula coc a l´Edat Mitjana volia dir “cuiner”, si bé també hi havia la paraula “cóc” que era sinònim de “panellet” i que més endavant va derivar en un pa de pessic bast; el perquè del nom de cóc ràpid no se sap amb certesa”. Aquest enfilall de bestieses estan escrites en un llibre titulat “Aquí ha teca”, un dels repertoris humorístcs més complets de cuina catalana pels nyaps, errors, disbarats, desbarats i destarifos que conté. Anem a pams: cóc no té res a veure amb coc cuiner- que és un mot que el català comparteix amb altres llengües, como el cuoco italià, el coc francès i occità,o l’ anglès cook el germànic Koch etc, del llatí coquum, amb el mateix significat. A més, és una paraula viva- sobretot en la forma femenina, coquessa- en alguna comarca, com el Penedès. El Libre del coc de Mestre Robert, precisament, és l´obra cim dels receptaris medieval-renaixentistes catalans i europeus. Pel que fa a cóc, també en contra del parer de l´admirable autora de l’ esmentat llibre, que vol fer d’ historiadora, de filòloga i d’ experta culinària , no és pas una paraula solament medieval, sinó ben viva en el català occidental i meridional- fins al País Valencià, passant per la Franja- on és sinònim i antecedent de coca, o a Menorca, on és panet ( i no el que entenem per “panellet”!). Del Priorat al Baix Ebre, el cóc ràpid encara és ben corrent, com ho és el cóc de Tàrrega (del qual se’ n fa una fira) o el cóc de Fraga (que té una Indicació Geogràfica Protegida). I l’ origen del nom de cóc si que se sap amb certesa, i ha esta publicat: ve del baix alemany- que correspon a l´holandès actual- és a dir el fràncic parlat per Carlemany i els primers reis catalans- kok, que vol dir el mateix (pastís) pla. Es l´actual neerlandès (i frisó) koek, l´alemany kuchen o l´anglès cake: i els cócs i coques dels Països Catalans. Aquest mot ha donat cuca al Brasil. També a Algèria els valencians hi varen portar la seva coca, i els menorquins- com l’ àvia de Camús- el seu cóc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest és el primer llegit, no n’he fet comentari perquè tenia un dubte "etimològic", que volia resoldre. En Coromines rebutja l’origen germànic o fràncic (he cregut entendre), considera que "es tracta d’una creació del llenguatge infantil paral·lela i no ben coincident". A casa el cóc ràpid és el pa de pessic, malauradament a Barcelona el nom és desconegut i el de pa de pessic desapareix , substituït per "tortada" i "biscotxo" ("bescuit" és ignorat). Continuo la lectura. Fins ara!. Carme-Laura.