BONA VIDA

ALGÚ SAP QUE ÉS LA QUARESMA?

Ara estem deixant el temps de Carnestoltes, que precedeix la Quaresma. Segurament a molta gent el sonarà a  contes  marcians això de la Quaresma, però durant uns dos mil anys els cristians , durant tot un mes, havien de fer un severs dejunis i abstinències, entre elles les de menjar carn. D’ aquests patiments secular, com a mínim, ens n’ ha quedat una gran herència, que és la cuina del bacallà, i és clar, els plats de Carnestotes que la precedeixen, que existeixen a tots els països catòlics- de Baviera a Occitània, passant per Catalunya-: coca de llardons, truita de botifarra d’ou, arròs o cassola del Dijous Gras o Llarder, o l’ ensaimada amb tallades de Mallorca (amb sobrassada i albercocs confitats, dels Darrers Dies, que és com es diu aquest temps a l´illa)

Un gènere força divertit de llibres de cuina són els destinats a la cuina “de vigília” o quaresmal, les filloas  de Galícia, les filhós de Portugal, els bunyols de Baviera, etc.

La Quaresma era tota una institució del Catolicisme, que li servia per fer diners (previ pagament de la Butlla) i que va tenir el seu punt àlgid durant el franquisme, el règim catòlic per excel.lència: encara avui, els senyors  bisbes  espanyols són uns devots  del seu “Caudillo”, “por la gracia de Dios”, i que, com el mateix déu, portaven sota el pali. Aquest escàndols de la Quaresma i la “Bula de la Santa Cruzada”- et pagaves el cel amb diners-, és el que va originar la “protesta “de Luter i el naixement del Protestantisme.

 Antigament hi havia un gènere curiós, els llibres de cuina de Quaresma.Aquests llibres- alguns dels quals varen ser  escrits per grans cuiners, com l´Ignasi Domènech, o algun de basc- tenien la particularitat d’ exhibir en un  lloc ben visible- fins i tot a la portada- que es publicaven amb la corresponent censura eclesiàstica. Fins i tot  hi apareixia el nom del censor, una alta autoritat eclesiàstica. Pel que sembla l’església els considerava matèria doctrinal. Eren llibres on , amb tot luxe de detalls, es feia constar els aliments que eren pecat o no, i fins i tot les excepcions- per a la “catòlica Espanya”-, per als indis i negres americans pobrets, etc. Alguns d’ aquests llibres tenien receptes a base de peix fresc, llagosta, marisc: és a dir, per als rics, la Quaresma no era cap sacrifici!. Als pobres bacallà (que era un aliment menyspreat i de bixa consideració, les arengades i cigrons!. Els rics, segons un d’ aquelsts llibres, menjaven “Llagosta a la Cardinal” (cardenal), “Rèmol a la russa”, “Llenguado a al normanda”, “Molls a la reial”, “Crancs de mar a la imperial”…Curiosament, es considerava que es podia menjar- és a dir, que no era carn-, la balena, la llúdriga, l´eriçó. Com hi ha món, l´església!

En temps de la paranoia franquisto-catòlica- que té elements de contacte amb el fonamentalisme islamista actual- arribava a exigir una operació prèvia de censura en l’ aparentment més innocent llibre de cuina. Es veu que les dues institucions bessones havien de tenir cura de la salut espiritual de les mestresses de casa, a les quals anaven adreçats aquests llibres.

Així, una Enciclopedia de cocina publicada a Barcelona per l´editorial Gassó hermanos l´any 1962- i de la qual se’n continuaren fent edicions durant la dècada dels setanta-, signada per una tal Juana Oller “y un equipo de doce amas de casa” (senyores de bona família de les quals se’ ns en dóna els il.lustres cognoms), projectada per Joaquín Sanz-  professor de l’ Escuela de Arte Culinario de Madrid i xef del Castellana Hilton, redacció de Mª del Pilar Bueno, confecció i comprovació de les receptes d’ Àngeles Nadal i supervisió de textos i fórmules de Vicente Gardeñas, cap de cuina de l´Hotel Ritz de Barcelona, exhibeix també, en dos llocs molt visibles, un d’ ells al lloc d’ inici més important de l´obra, i després just al costat de l´autora, el concepte de “revisión religiosa por el Rdo. P. Ramón Castelltort Sch. P”. Cp, veieu, un equip digne d’ una gran enciclopèdia- això, si, carpetovetònica i nacional-catòlica-.

Malgrat aquest equip tan nombrós com galdós, les receptes- especialment les de cuina catalana, valenciana o balear- són inefables, o inefablement espanyoles, valgui la redundància el xató és “Ensalada al chato- sic– (Regional tarraconense”, i inclou  amb carxofes (no se d’ on ho han tret), un “Cocido catalán” (versió regional del “cocido madrileño, és clar) amb tomàquet i la pilota fregida o una “Paella especial valenciana” amb bistecs de porc (sic) salsitxes, cansalada, congre, pèsols (sic). La paella valenciana, com saben bé els valencians no té ni un sol d´ aquests ingredients.

Però, en canvi, sortosament, ara tot això és el passat: a Occident hem conquistat el dret democràtic a tenir una societat laica, separada de la religió…O no?. Alguns volen tornar als terrors i controls religiosos  de passat, amb l´ascens de l´islam i l’ íslamisme (que no són el mateix, però es toquen) amb la seva obsessió  el seu control religiós damunt de tota al societat.

El problema del Ramadà no és la seva duresa- força relativa, de fet , pot esdevenir una festa i orgia nocturna-, sinó la seva imposició a tota al societat, encara que no sigui creient i la seva exportació pública a les societats occidentals. Bé, era com la Quaresma  a l’ època de Franco: obligada per tothom, fins i tot als restaurants, a les ràdios- només s’ emetia música religiosa- i així a tot arreu. Vàrerme quedar fins al capdamunt de religió!.