Malgrat la distorsió històrica i política practicada per alguns ajuntaments amb calls integrats a la “Red de juderías de España”, i que fa passar els jueus catalanoparlants per sefardites, els jueus catalans no han esta ni eren fills de Sefarad, sinó d’ Elom.
ELS JUEUS
CATALANS NO EREN SEFARDITES
Si l’alimentació
és una part important de la cultura, com han posat de manifest els
antropòlegs així com, cada cop més,
també els historiadors i altres recercadors, en el cas del món jueu, aquella
esdevé un fet de capital importància. La religió, en efecte, com han posat de
manifest antropòlegs com Marvin Harris i altres- té un paper primigeni,
fonamental, en la definició dels comportaments alimentaris.
Si els catalans, juntament amb la resta de llatins,
mengem bacallà- un producte llunyà, nòrdic-, és per un antic principi religiós
(la Quaresma).
Per conèixer les nostres pròpies arrels, cal conèixer
una mica, doncs, el llegat jueu. De primer, perquè som fills de l’anomenada
civilització judeo-cristiana,i segonament, pel propi llegat històric que ens
hagin pogut deixar les comunitats hebrees establertes als Països Catalans.
En els primers, temps, el cristianisme- que ha impregnat
fortament, com ja dèiem, la nostra alimentació, definint prohibicions, ritus,
menges de les festes (encara mengem crema o bunyols de Sant Josep, torrons de
Nadal o panellets- o bunyols- de Tots Sants)-, era percebut com una secta jueva
més. Per cert, que els dolços que hem esmentat, podrien passar, perfectament, per
conformes a la tradició hebrea i, de fet, els elaboren de forma similar.
ALIMENTACIÓ I
RELIGIÓ
De fet, els primers cristians es distingien poc dels
jueus, si no era per uns principis alimentaris estrictes, tendents al
vegetarianisme.
Tant en el cas jueu, com en el cristià, a partir de la
interpretació dels textos bíblics i de la tradició, l’alimentació i la cuina
formen part d’ un mateix corpus ritual i religiós.
En el cas hebreu, això encara és més fonamental.dit
altrament:l’alimentació és una manifestació més de la religió, la qual
imprimeix directrius a aspectes com el sacrifici dels animals, els aliments
prohibits els hàbits dietètics i certes menges pròpies de les festivitats,
seguides en general per tots els jueus, encara que no acudeixin a la sinagoga.
Una de les fantasies més perversament divertides del
jueu laic Woody Allen és la visió- carn de psiquiàtric- de la pròpia mare
deglutint amb fruïció davant les càmeres unes enormes i evidents peces de spare-ribs
(costelles de porc),en un dels seus films més cèlebres i els jueus, sovint, fan
bromes sobre algun d’ aquests aspectes rituals de l’ alimentació derivada de la
bíblia… O no tant: no solament a l’estat d’ Israel, sinó també als Estats
Units, la indústria alimentària dels aliments casher és de primera
magnitud, i mou milions. A Amèrica no hi ha supermercat on no hagi la
corresponent secció d’ aliments de tota mena per a la comunitat jueva (que,
sovint, són d’ una qualitat superior, com ho he pogut comprovar adquirint un
simple brou concentrat de pastilla). A Catalunya mateix, aquesta indústria ja
mou quantitats significatives- malgrat el nombre reduït de la comunitat hebrea-
en terrenys com el de la carn i el del vi, i fins en els del dolços industrials
(per al consum de les comunitats jueves d’arreu).
Els jueus (llevat els anomenats askenasites o de
l’ est i centre d’ Europa) i en particular els sefardites i els jueus catalans,
s’ inclouen també en la cultura alimentària mediterrània, i així la seva
presència ha estat significativa no solament a la Península Ibèrica, sinó també
a Itàlia, a Occitània,als països balcànics, a Grècia i Turquia i fins a Egipte
i el Magrib.
No pretenem pas aquí una recerca exhaustiva sobre
l’alimentació dels jueus ibèrics o catalans medievals- que és quan n’ hi havia
una presència significativa-, sinó de la romanalla d’ elements propis d’
aquesta cultura- que, per descomptat, poden tenir un origen medieval i fins més
antic- en l’ actual cultura culinària de la Mediterrània catalana.
En un doble front:d’ una banda, en la cuina practicada
pels propis judeoibèrics (djudeo-espanyoles, com se solen anomenar els
sefardites , sefaradis o ladinos, però també judeocatalans i
judeoportuguesos) establerts de Dubrovnik a Tessalònica, o d’ Istambul a Fes- passant
per Liorna (Livorno, amb una important migració de jueus de Mallorca,a
catalanoparlants; !Qui va a Liorna, no torna…anaven “fins al darrer blau”,
com escriu Carme Riera) i, de l’ altra, en el possible influx jueu en les
cultures receptores.
SEFARDITES,JUDEOESPANYOLS
I JUDEOCATALANS
Abans volem fer una precisió terminològica.Quan parlem
de sefardites (sefaradis) ens referim als hebreus expulsats de bona part
dels regnes de la Península Ibèrica (excepte Portugal) el 1492 per la reina
Isabel de Castella, els quals-segons algunes fonts- varen adoptar aquest nom
genèric que apareix al llibre d’ Abdies a partir de la diàspora. De Portugal en
foren expulsats per Don Manuel el 1496. Però no s’ hauria de confondre
“sefardita” únicament com a parlant de judeoespanyol, ja que, per
descomptat, els jueus de Catalunya (Corona d’ Aragó) o els de Portugal (i
Galícia) parlaven (a part de l’ hebreu,en molts casos) el català i el
portuguès, respectivament, i estaven integrats, de forma ben brillant, en les
cultures locals- com podem veure a Girona mateix, centre cultural de la càbala,
amb Provença, pais occità-.
De fet, els historiadors i investigadors seriosos- ,
Ariel Toaff,B. Z. Benedikt o Simon Sccwarzfuchso el català Eduard Feliu- que no podem considerar
sefardites els jueus catalano-occitans. Si de cas, cal no cometre l’
anacronisme històrico-polític de traslladar les actuals nocions d’
“Espanya” o “França” a l’ Edat Mitjana-o avui mateix-.
Els jueus catalans (i fins occitans), de Catalunya, el
País Valencià, les Balears i Pitiüses, no has estat mai no són sefardites
(espanyols o cstellans), com mostra la pura lògica històrica. Són “edomites”,
com diu motl bé el gran savi Maimònides a la Mixné Torà.
CATALUNYA NO ÉS
ESPANYA
Històricament, des d’ un punt de vista nacional i
lingüístic, hi ha jueus catalans o jueus gallego-portuguesos, al costat dels
judeocastellans (o espanyols, en terminologia actual),aquests més potents
demogràficament i que, versemblantment, varen assimilar la resta. De fet, en
els parlars “ladinos” hi trobem probables reminiscències de al llengua catalana
cosa ja observada per algun investigadors (per exemple, els “uevos haminados”-
durs fan referència al hamí o haní, el plat del shàbat dels jueus
catalanoparlats.
Traduint l’ espai nacional i cultural català, que no era
(ni és) només ibèric, els jueus catalans- com la resta de catalans- es
relacionaven més aviat amb els seus germans occitans, i més rarament (de fet
mai, perquè no n’ hi ha proves) amb els castellans (o espanyols).
Provença era més a prop de Catalunya que no pas Toledo.
I mentre que Espanya ja en aquells moments combatia contra Catalunya (emprant
els noms moderns), Occitània era una terra amiga i amb interessos culturals i
polítcs comnus. El gran Isaac el Cec- Bonastruc ça Porta-, mestre de la càbala
gironina, era d’ origen occità, però a Girona hi estava com a casa.
LLENGUA I
CUINA:LA DIFERÈNCIA
Per als jueus catalans conversos-dits, en terminologia
medieval transallits o “tressalits” ,i especialment els
“xuetes” mallorquins- en els temps ominosos de la Inquisició
espanyola, el dolor de la tortura va ser doble. D’ una banda, la persecució com
a “judaïtzants”; de l’ altra, el fet que el Tribunal de la Inquisició
emprava en les seves diligències i judicis el castellà, llengua no parlada (ni
gairebé mai entesa) ni pels xuetes ni per la resta de catalans, ja que el
català, fins a 1714, era la llengua d’ús privat i públic als Països Catalans.
Però, a més- com veurem més endavant-, aquesta
persecució començava, justament, a través de la delació alimentària: els
espietes i denunciants dels jueus o xuetes, per al seu sinistre comès, tenien
en les particularitats culinàries hebrees el camp més abonat.
El “Tribunal de la Santa
Inquisición”,involuntàriament, esdevenia en un notari detallat de la
pervivència de les formes casher
o rituals de l’alimentació dels hebreus.
A part del principal instrument de l’ estat espanyol (i
durant molt de temps l’ únic) adreçat a l’ homogeneïtzació castellana i la
persecució política en forma de neteja ètnica (la Inquisició emprava l’espanyol
com a llengua oficial, tot i no ser oficial a la Corona d’Aragó, tot i que cal
recordar també el seu origen català ,i explícitament gironí, per un dels
primers i més cruels inquisidors). No era cap casualitat que el Santo Oficio
perseguís jueus, dones (dites bruixes; és a dir, possibles minories dissidents),
i que, casualment, les bruixes fossin , bàsicament, basques, catalanes o
gallegues.
LA DUALITAT
SEMITICA
Mercès a les detallades diligències d’ aquest implacable
tribunal, veritable eina terrorista d’estat contra els jueus i altres
“dissidents”, podem constatar la importància que tenia l’ alimentació
dins la cultura hebrea, com a signe alhora religiós i d’ identitat cultural.
Un dels aspectes més vistents de la delació i repressió-
fins a la tortura i la mort- contra els judaïtzants es basava en les
particularitats alimentàries, com veurem tot seguit.
Aquestes particularitats , altrament, eren compartides-
si més no parcialment- pels musulmans (moriscos, més tard).
Per tant, un altre aspecte a tenir en compte és la
convivència dels jueus (així com els cristians) amb els musulmans- semítics,
com els hebreus- tant en el marc ibèric com, posteriorment, a Turquia o als
països del Magrib, i la semblança d’ambdues cuines i ritus culinaris,i,
antigament, amb els cristians-´en el seu origen una secta hebrea-.
D’altra banda, els jueus ibèrics coneixien la llengua i
la cultura àrabs, a les quals tenien un accés fluïd. Com és ben sabut, els jueus,
encara avui, són cultes i políglotes.
Sabem, per exemple, que tant el judeocastellà com el
judeocatalà estaven empeltats d’ arabismes. El mateix nom del plat sabàtic i
emblemàtic del jueus castellans, l‘adafina,procedeix de l’ àrab ibèric
(vol dir l´”amagada” o oculta, ja que l´olla se soterrava amb cendra per mantenir
calent el plat). Posteriorment, les cuines dels jueus instal.lats a Turquia, al
Marroc, Tessalònica, Dubroknik etc., es confon- o, millor dit, s’ integra-, amb
la de les comunitats establertes (àrabs, berbers, turques…).Consta, en un
altre ordre de coses que, per exemple a Aragó, els moriscos actuaven com a
músics als casaments de la comunitat jueva , com ha post de manifest el treball
d’alguns historiador.
Al seu torn, això fa que en la nostra cultura culinària
actual plats que podríem atribuir a un influx o origen jueu, en realitat,
puguin ser també d’ origen àrab… o viceversa. O, també, ni una cosa ni l’
altra:sovint, més enllà d’ adscripcions cultural-religioses, les cuines
mediterrànies tenen molts elements comuns i fins preparacions coincidents.
ALIMENTACIÓ I ORACIÓ
S’ ha dit que, en sentit estricte, no hi ha una cuina
jueva. El que han practicat els jueus de totes les èpoques és integrar-se, si
més no lingüísticament, a les cultures locals, incloent-hi les de tipus
culinari. Es parla, fins i tot, que el que hi ha és una
“caixerització” (ritualització) de les cuines locals.
Tot i això, l’ alimentació hebrea, com és prou sabut, té
unes importants particularitats,que assenyalarem tot seguit, i que,
històricament, solien crear reticències. Per això, Jaume Riera i Sans autor d’un treball sobre alimentació dels
jueus catalans medievals -complementat pel que ha fet Miguel Angel Dotis
referent a Aragó- , el titula “La conflictivitat en l’ alimentació dels jueus medievals”.
Fem notar que, en aquest món neo-medieval i, de nou,
pluricultural que tornem a viure, els temes del menjar, ara referents a les
comunitats africanes (siguin del Magrib o sub-saharianes), poden ser també una
font de “conflictivitat” o, per dir-ho d’una altra manera, de xoc
cultural.
Una “conflictivitat”, pel que fa als antics
jueus respecte dels cristians, centrada en l’ elaboració del pa, del vi i en el
sacrifici i tractament de la carn.
A aquestes particularitats hi fan referència diversos
documents reials-de Pere el Catòlic a Jaume I – o d’ altra procedència.
Alguns d’ aquests documents, a partir del segle XIII, ja
comencen a ser restrictius o discriminatoris. Hom prohibeix als hebreus,
concretament,- i sovint, conjuntament, a les “fembres públiques”-és a
dir, “púbiques”!, com a Girona- tocar els aliments del mercat abans
de comprar-los, o vendre la carn no càixer. Hi veiem els inicis del ghetto, de
l’exclusió: a la Corona d’ Aragó, tant els jueus com les dones públiques havien
de portar uns hàbits o signes distintius (els jueus la “rodella”, que
algun autor ha comparat, potser exageradament, a l’ estrella de David amb
Hitler).
Aquest document gironí a què al.ludíem (segona meitat
del s. XIV) és interessant perquè explicita les menges de què disposaven
cristians i jueus:pans, coques, carn, formatges frescs, peix fresc i salat,
“fruita verda”,panses, figues seques, dàtils, pinyons, brotons (borts
de cols o espigalls) cols i espinacs.
Seguint aquests textos, veiem que els principis kashrut
de l’ alimentació jueva afecten, en síntesi:1) al sacrifici dels animals, tant
a l’ escorxador com a casa (la carn casher o
“rabinada” s’oposa a la terefah, “trifà” o
“trufana”,o sigui, impura, segons la terminologia catalana medieval)
a la prohibició de consumir sang i alguna altra part dels animals, 2) a la
interdicció de certs productes càrnics o piscícoles- porc, conill,cavall, aus
de rapinya, peix sense escates, marisc…, 3) a barrejar, culinàriament, els
productes càrnics o el peix amb els làctics i 4) a la prescripció de l’ ús, com a greixos de cuina, els d’
origen vegetal i, particularment, l’ oli d’oliva.
A més, hi ha , com a aspecte extern més vistent, la
celebració del sàbat i la prohibició de cuinar durant aquesta festa, la ingesta
d’ aliments, plats i dolços específics o l’ ús de dejunis segons les festivitats religioses o
cíviques (incloent el sàbat, amb el hamim o, “aní”o
“hanní” (adafina a Castella, mena d’ olla, ja esmentada ),
així com la Pesah o Pasqua, el Yom Kippur o Dia del Perdó,la Sucot o “festa de
les cabanyelles” , nom emprat pels jueus catalans (en la qual s’ enramaven les
cases), els bateigs, noces i enterraments i d’altres.
La tradició marca que és la dona, i particularment, la
mare, l’ encarregada del la preparació dels àpats i de mantenir-ne la
ritualitat religiosa, si exceptuem el sacrifici d’animals (incloent els
domèstics, com l’aviram), normalment reservat als homes, així com la benedicció
dels aliments o del vi i, en algun cas,la compra al mercat de menges rituals
(com el peix de la festa del casament).
En les recreacions del shàbat domèstic que podem veure a
Girona per a il.lustració dels turistes, per exemple, veiem com la dona és
l’encarregada de preparar-lo amb tots els detalls- encesa d’ espelmes,
benediccions, preparació dels menjars, etc.-. L’ home, en canvi, oficia a la
Sinagoga- o a l’ espai habilitat per a aquest ús-.
SOFRIMENTS
ALIMENTARIS
Sorprèn que no s’ hagi posat prou de manifest, en tants
treballs que ara s’ estan publicant sobre el món hebreu,
l’ extraordinària importància de l’ alimentació per al
poble jueu, i els sofriments suplementaris que ha hagut de patir- dels quals
les actes de la Inquisició ens en donen un tan cruel com detallat report.
Com diu Angela Selke
en un conegut treball històric,”el més inacceptable per als cristians
vells sembla que fou el pervers gust diferent que tenien pel que fa a
certes menges”.I aquesta “perversitat” alimentària,a fe que fou
combatuda fins a la mort!.
Des de Cervantes -ell mateix un jueu convers (“anusim”,
o forçat, com Santa Teresa de Jesús) i que en el Quixot, com he posat de
manifest en un assaig inèdit, ens dóna força claus alimentàries del món jueu-,
és corrent veure l’ escena, a Espanya o a Mallorca, dels judaïtzants que han de
demostrar, vencent la natural repugnància, que els agrada el porc (motiu pel
qual a Castella aquest és anomenat “marrano”, convers; nom molt inultant
que ve de l’ àrabm muharram, cosa prohida, “porc”)),enmig de les burles dels
“cristians vells”. D’ aquí en surten curioses dites, com “más
mató el jamón que la Santa Inquisición”. La crueltat arribava al fet d’
untar amb llard o cansalada els pus a fi que els “dissidents” no poguessin
beure de la seva aigua. En plena època de Cervantes, la literatura castellana
ja practica una insistent judeofòbia, amb figures com Francisco de
Torrejoncillo o Quevedo (que aquet fa llsicar cap a la catalanofòbia, encara
avui un dels pirncipasl signes d’ identitat del nacionalisme espanyol).
LA INQUISICIÓ,
EINA DE TERRORISME D’ ESTAT
Es ara, doncs, quan tornem als textos de la Inquisició.
En un famós procés del Santo Oficio del 1674 a Mallorca s’hi recullen, entre
altres terribles acusacions que
hom fa als xuetes, el fets següents:
1) “que no solo comen tocino pero ni las viandas
que se hayan guisado con él” (els
cristians cuinaven la carn amb llard- saïm- i, naturalment, menjaven porc).
2)”que tampoco comen pescado de escata (sic) ni de
animales de pelo agudo” (és a dir,conill i, curiosament, cabrit; la Bíblia
prohibeix el consum d’ animals marins sense escates aparents).
3)”que no siendo tan buenos los corderos hacen muy
gran estimación de ellos” (en relació als cabrits, que tot i ser bon i
abundanta a l’ Illa, els xuetes no consumien, per una tràgica mala
interpretació de les normes).
4)”que tampoco de (sic) comen de ave, que ellos no
ayan muerto” (i degollat segons ritual, recollint la sang; aquest ritual
no obstant, ha perviscut en la tradició “cristiana “rural, com a
mínim a la meva comarca, el Pla de l’ Estany).
5)”que por ningún cuidado comen carne que tenga
sevo” (els principis talmúdics expliciten una certa lipofòbia. La sang i
el greix , principis de la vida i de la força, són grats, en canvi, a
Déu).Greixos, venes i nervis dels rumiants han de ser extrets curosament per part
d’ una persona especialitzada o un cuiner expert: aquest procés de purgat s’
anomena “nicur”.
i 6) “que amasan el pan muy diferente de lo que se
acostumbra entre los demás naturales de (sic) Reyno” (pa alís o àzim, o
sigui, sense llevat, que repugnava els usos dels cristians, acostumats al pa i
a les coques tovades o llevades). Els jueus catalans medievals anomenave la Pesah
o Pasqua “Festa de les Alises”. Encara avui, a Mallorca una massa sense cap
guarniniment se l’anoemena “llisa” (alisa?), i en algunes famílies s’ elaboren
“alisos” (bunyols sense llevat; a vegades de carbassa, de tradició semítica).
Es tracta,en tots els casos, de principis rituals de
tots els jueus, excepte pel que fa al consum de cabrit, no consumit pels xuetes
mallorquins, com hem dit, per un tràgic error d’ interpretació de la Bíblia
(per la qüestió del pèl o llana de l’ animal).
Com podem veure, es tracta d’ un catàleg ben elaborat de
les característiques més patents de l’ alimentació jueva, tant l’ antiga com
l’actual. La Inquisició estava ben informada, doncs, com ho serien més tard la
KGB, la GESTAPO, a punt de practicar la neteja ètnica.
ALIMENTACIO I
REACCIÓ
En el cas de Mallorca, i segurament també a altres llocs
de la Mediterrània (com a Xipre) suggereixo que els cristians han elaborat una
cuina i pastisseria tradicional que, com a reacció en contra a l’ alimentació
semítica, exalta l’ ús del porc, dels seus greixos i embotits i, potser,
d’altres productes (com la bastina,peix sense escata, tan present en la cuina
de Mallorca).
En efecte: sorprèn, en la cuina d’aquesta illa
catalana,la sobredimensionada presència
dels productes porquins, com en cap altre lloc de la Mediterrània (llevat,
potser, de Xipre, com a identitat enfront dels costums culinaris dels ocupants
turcs).La sorpresa i enfadada George Sand , a Un hiver à Majorque, ja
va fer notar aquesta aprticularitat.
Malgrat que l’illa balear produeix un excel.lent oli d’
oliva, el greix més emprat és el llard (saïm) i aquest ingredient, fins i tot,
dóna nom a la pasta més característica, l’ ensaïmada . L’ ensaïmada, altrament,
amb la seva forma de serp (m’xermla, en àrab magrebí), és un dolç possiblement
jueu i àrab.
Hi he observat, a més, un fet insòlit: en el si de
certes famílies (per exemple al poble de Son Carrió), on hi he constatat la
circumstància que no es menja mai xot (xai), l’ ingredient carni preferit pels
jueus, i que es fa servir la llet per a cuinar certs plats de carn o de peix,
pràctica, en canvi a penes observable a Catalunya.
REMINISCÈNCIES I
COINCIDÈNCIES
Cal dir, no obstant, que es fa una mica difícil avaluar
una possible influència de la cuina jueva- o millor, de certs hàbits culinaris-
en les nostres cuines tradicionals, sigui a l’Empordà- regió gastronòmica de
referència de la cuina catalana- o en altres llocs dels Països Catalans.
En primer lloc, perquè ja hem dit que, si de cas, eren
els jueus els qui han adaptat i adoptat tot “caixeritzant-les”, les
cuines de les comunitats d’ acollida.
I, segonament, en tractar-se d’ un àmbit domèstic,
sovint sense documentació fiable, només podem procedir a través de certes
hipòtesis, tot i això, sempre amb
prudents reserves.
En aquest sentit, centrant-nos en la cuina catalana antiga,
és cert que hi ha sorprenents coincidències- potser més que reminiscències- amb
certes pràctiques culinàries jueves. Podríem afirmar que no es tracta pas de
simples coincidències?.
Voldríem assenyalar algunes d’ aquestes concomitàncies
juevo-catalanes (o mediterrànies en general) que es poden referenciar a través
de diverses fonts.
Recordem que la cuina medieval catalana és una de les
més ben documentades de tot Europa, ja que, des de finals del XIII, gaudeix precoçment
de tota mena de textos culinaris- incloent la traducció d’ un manual eròtic
jueu o semita, ple de receptes afrodisíaques (Speculum al foder, s.
XIV), fins al punt de ser considerada, a la refinada Itàlia de la Baixa Edat
Mitjana i del Renaixement, cuina de referència. En l’esmentat “manual del
fotre” hi apareix una clàssica “medicina per endreçar la verga”
que no és més que una beguda molt popular al País Valencià amb el nom de llet
gelà, i a Mllorca amb el de llet preparada o freda. Que no és més-
malgrat els seus efectes mraculos per a lé recció, segons el manual esmentat-
que una llet gelada o freda aromatitzada amb canyella i llimona (ingredients
eròtics de la tradició semítica) i que ara la podeu trobar, en qualsevol súper,
envasa en tetrabrick!.
Segons aquestes fonts, la nostra cuina clàssica, com la
jueva, no fa servir gairebé mai els productes làctics d’ origen animal (llet o
mantega), que substitueix per llet d’ ametlles o bé oli d’ oliva,quan es traca
de cuinar plats de carn o de peix (en canvi, els dolços a base de llet, ous,
etc,, perfumats amb canyella i pela de llimona (corfa, al País Valencià, nom
aràbic), com la crema catalana, el mató de monja, la sopada valenciana,la crema
mallorquina, són molt típics tant de la tradició semítica com de la dels Països
Catalans).
Aquesta cuina mediterrània antiga, com la jueva, té com
a carn de referència el xai (xot, corder, be). Encara avui és la carn preferida
pels catalans i la major part de pobles riberencs de la Mediterrània.
A Mallorca, el xot pasqual, al si d’ algunes famílies de
Palma, és acompanyat amb carxofes negres crues (les “herbes amargues”
de la Bíblia?).
Hi ha, a més, una forta coincidència de plats i
preparacions que trobem tant en la cuina catalana antigues com en la sefardita.
Citem, entre altres,l’ almadroc (salsa de formatge o
“almodrote”), els guisats i farcits d’ albergínia (alboronia, almoronia
i “alburniya” del Marroc o de
Turquia), certs estofats sabàtics ,com l’hanní (o l’ adafina, que també
es fa al Magrib i a Gibraltar, on la recepta, com vaig poder comprova,r és ben
viva en la comunitat israelita).No oblidem aportacions més modernes, com la mouna
o mona elaborada pels jueus d’ Orà, similar al folar de la festa de
Purim dels sefardites orientals, d’ origen portuguès.
També compartim diversos dolços- Lujan afirma que la
crema catalana seria d’ origen jueu- pastes i bunyols- entres ells els alisos mallorquins,ja esmentats, de nom clarament
hebreu- citats en els processos inquisitorials valencians i mallorquins.
Sense oblidar el pa. La preferència catalano-mallorquina
pel pa amb oli (després pa amb tomàquet) ens recorda també el pa amb oli jueu
de la festa del Kipur. Una preparació, per cert, que retrobem a Malta (khobz
biz zeit). Alguns formats, com el pa ritual en forma de trena, jo encara l’
he vist a la meva infància, i coincideix formalment amb un pa jueu de Pasqua.
Per això alguns autors suggereixen que les sopes de pa
(amb all,herbes, verdures, etc.),tan abundants en la nostra cuina (així com en
l’ occitana), tindrien un origen jueu.
També s’ atribueix a aquest origen certs plats cuits
lentament, com els estofats i, més particularment, l’olla o escudella: això no
està comprovat, si bé tant l’ antic haní com l’actual olla sol contenir sempre
una pilota de carn capolada, lligada amb pa i adobada, en el cas jueu sense
porc.
Encara avui, arreu dels Països Catalans, el pa amb oli Mallorca)
o el amb tomàquet o amb tomaca o , és un dels senyals d’ identitat. I, tradicionalment,
ha significat aliment donat per Déu, que calia beneir abans d’ encetar o besar
si un bocí en queia al terra. Els jueus, igualment, tracten amb la mateix
reverència aquest aliment bàsic.
Del que hem dit més amunt, n’ he d’ extreure una conclusió:
el fet que Girona, Besalú, etc. estiguin integrades en una organització amb nom
tan poc respectuós de les nacionalitats i les seves llengues com “Red de
juderías de Epaña”. Com diu l´estuidiós M. J. Estanyol i Fuentes, “és una clara
distorsió històrica utiltizar el topònim Sefarad- com fa aquesta organització-
per emmarcar a tot el territori peninsular” (o uan cosa tan contingent i recent
com lactual “Reino de España”, que encara és pitjor. Si Bonastruc ça Porta ( el
gran savi rabí Moixé ben Nahman, sembla que mort a Haifa) veiés com els actuals
polític municipals gironins fan servir el seu nom per fer espanyolisme ranci, s’
aixecaria de la tomba!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Cullons Jaume, digues les coses clares: l’ajuntament català integrat a la Red de Juderias de España és l’Ajuntament de Girona. Bé, no tot l’Ajuntament, sinó aquesta colla de pseudosocialistes que fa més de vint anys que manen i que es pensen que és a casa seva. Quant de mal han fet a Girona aquesta colla de pallussos i incompetents! I què vols si el seu marc de referència és Ejpaña.