BONA VIDA

“La nostra vella cuina familiar, l´única que val la pena conservar”: aquest és el lema que hauríem de seguir els qui us adheriu a aquest “manifest” en favor de la Cuina Tradicional Catalana (sigui quin sigui el seu nivell, de l´assequible al més alt). El cicle dels genis s’ ha acabat:hem d’ agrair la seva aportació, però el seu modle ja no ens serveix. El mateix val per Mallorca i les Balears i Pitiüses,pel País Valancià, la Catalunya Nord o la Franja.

CUINA PER A POTENTATS, CRISI i CTC

Es parla molt de la crisi- i molts ciutadans, amics, coneguts, la pateixen-. En el món de l´alta cuina, o dels mitjans de gastronomia, es viu com si tothom fos ric.

Abans de la crisi, hem viscut com si tothom fos ric. En cuina, en els mitjans més populars- dels diaris a la televisio- només hi apareixien els grans cuiners, anar als restaurants dels quals val el sou d un mes o- o més- d’ una persona normal. En art, igualment, fins i tot les autoritats- el poder- s’ha afartat de subvencionar formes d’ art com les instal.lacions, performances, body art o art del cos, etc. que, evidentment, són del gust d’ un grup d’ entesos. El gust general de la gent, però, va per una altres camins. M’ afanyo adir, és clar, que no estic pas en contra del que s’ anomena o s’ anomenava “avantguarda”- sigui en cuina o en art-, o bé de l´experimentació i la ruptura. Si no fos així, no avançaríem mai, i de’ una forma o de l´altra la sensibilitat de tothom, si més no un dia, es pot enriquir. El problema és que, i això en art ja és ben clar, el concepte de’ avantguarda fa aigües des del moment que els polítics- d’ esquerra i de dreta- s’ hi han interessat. Els pobres artistes continuen creient que ataquen el sistema: però resulta que algunes de les millors seccions d’ art i cultura, i les més agosarades, apareixen en diaris de dreta o d’ extremo-dreta, com “ABC” o “El Mundo”. I en alta cuina, l´enfrontament de dos models, Santi Santamaria (cuina basada en la tradició i el producte- i Ferran Adrià (cuina basa en la tècnica, dita “tecnboemocional”)- tot i que sabem que això és una reducció simplista: bona part de la cuina de l´Adrià es basa també en el producte i ell s’ ha format inspirant-se en la cuina del “mar i muntanya” tradicional., es basava en posicions polítiques. Mentre que “El Periódico” (que representa el socialisme espanyolista, valgui al redundància, i el “pijoprogressisme”) feia guerra de portada defensant l´Adrià, “El Mundo” (diari espanyol i catalonofòbic, valgui al redundància) “recolzava” Santi Santamaria, mostra d’ una altra avantguarda ( nota curiosa: paradoxalment, en Santi és pro-sobiranista). Tot això, malgrat els profetes del desastre, ja és aigua passada. De fet la crisi no és entre dos models més o menys diferenciats de cuina, sinó entre la cuina d’ avantgurada (un cert model, si més no) tradicional (“la nostra vella cuina familiar,l’ única que val la pena conservar” segons Josep Pla- quina raó tenia!). Diversos signes anuncien la fi de la llarga quarentena de la cuina representada per les àvies de Sils: hi ha retornat el gran cuiner Fermí Pugi- mestre de Ferran Adrià- amb el seu “Petit Comitè”, que presenta CTC (cuina tradicional catalana). El més famós crític gastronòmic d’ Espanya, Rafael García-Santos, en una entrevista a la revista “Chefsbook” pronostica la fi dels restaurants d’ avantguarda, tant de forma estructural com per la crisi i el retor a les fondes (bistros): “crec que quedaran  molts pocs restaurants de super-luxe i de cuina d’ avantguarda, tan allunyats del sentiment de la gent: la crisi s’emportarà els bon i els dolents”.

En cuina ja és l´hora que no hauríem de “créixer”- més fusions, més ingredients cars i extravagants, més creacions d’ alt stànding…-, sinó que és l’ hora de “decreíxer”. El millor és , sense oblidar la recerca epr als qui la poden pagar, tornar a la cuina de sempre, la que mai no havíem d’ haver oblidat, una cuina que, ela mateix,a es va renovant constantment.

Us apunteu al moviment per una CTC?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!