La paella és presentat com el plat nacional espanyol: i per això es rodeja d’ una iconografia de toreros, “peinetas” i castanyoles, sangría i uns adorns- “rojigualda” de pebrot i arròs tenyit d’ un intenss groc de colorant. Aquesta és la imatge que tenen la major part de turistes dels territoris de parla catalana.
LA PAELLA FRANQUISTA
Sempre m havia intrigat la gran diferència que hi ha entre la paella valenciana original i la resta de paelles que es fan i es desfan, D’ entrada, cal dir, per sorpresa dels valencians, que la paella tal com és coneguda arreu, difereix força (o molt) de l’ estricta paella de València. Paella austera: en contra de tòpic, no és gens barroca: només té pollastre (o conill) i tres classes de mongetes; pel camí s’ han perdut els cargols. Aquestes paelles del món, en canvi, sempre tenen marisc (i sovint carn), en comptes de mongetes tenen pèsols i se solen adornar amb pebrot i poden portar un munt d ingredients: peix, carn de porc, salsitxes (fins i tot de Francfurt), xoriço, pernil, olives, alls, herbes i espècies diverses, etc. En tots els casos tenen un intens color groc fruit del colorant, prescindeixen del socarrat i, crim dels crim, fins i tot fan servir arròs llarg. És a dir, s’ ha fet una mena de mix patriòtic espanyol. Tot això contrastat per les diverses receptes publicades en llibres d’ arreu del món. L´origen de la presència del xoriço- a França, on la paella ara hi és tan popular com el cuscús, o potser ja més- es deu, crec jo, al “Mesonero Mayor de Castilla”, Cándido, que en ple franquisme estableix aquesta recepta de paella “genuïna” i es la que comença a traduir-se a partir del seu llibre sobre la cuina espanyola. En canvi, la presència de salsitxes de Francfurt- molt corrent en les paelles britàniques, alemanyes, etc.- , considerades un ingredient genuí, em pensava que era l´invent d’algun il.luminat nòrdic. Però heus aquí que un llibre del valencià d’ Oriola Alfonso Ortuño– Viaje a los arroces (1988) ens informa del seu curiós origen:”de las salchichas de Francfort diremos, en primer lugar, que, aunque su incorporación a la paella se produce en la época fraquista, probablemente debida a las simpatías del antiguo régimen con el tercer Reich, su permanencia en la democracia no ha disminuído”. L´origen concret, a més, seria la paella del dijous dels menjadors del SEU (on menjàvem els estudiants universitaris). Políticament passa el mateix: vivim en una democràcia amb una visió sobre Catalunya que, en l´essència, és la mateixa de Franco. Quan algú parla de l´”Espanya plural” (que és com dir “democràcia comunista”, una cosa intrínsecament impossible) diu el mateix que els qui els va fer la feina bruta- i ara se n’ aporfiten- en contra de Catalunya: “la unidad de los hombres y tierras de España”. I “los hombres y las tierras” és idèntic que “plural”: el problema és Espanya.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El que és per emprenyar-se, és el fet que alguns valencians blaveros s’exclamen dels catalans que els hem furtat la paella (i l’idioma), quan els que els l’han furtada són els castellans (espanyols). I no sols la paella, sinó l’ànima i tot, s’han deixat furtar.