Allò que mengem és un reflex de festes i tradicions ancestrals, d’ arrelament a la terral. Perquè els evissencs mengen salsa de Nadal, frit de matances els mallorquins, bunyols de Sant Josep els valencians, panellets els catalans, bunyetes per Pasqua els nord-catalans?. O perquè celebrem el llorer, el romaní, la palma o l´alfabeguera, com fan a Bétera per la Mare de Déu d’ Agost?
Cuina i símbol: perquè mengem el que mengem
Sabem el que mengem?.Som conscient del significat religiós, nacional o polític d’ alguns plats o dolços? Quan viatgem enyorem el pa amb tomàquet o el pamboli, la paella, les boles de picolat o els ous amb xoriço o la truita espanyola els espanyols?
“Menjant l’ home exterioritza, exerceix,d’alguna manera,la seva pertinença social (Igor de Garine, etnòleg, col.laborador de la UNESCO).En contra d’ una visió simplista força estesa que suggereix que tots els sistemes alimentaris són un producte estricte del clima, de les disponibilitats geogràfiques- allò que en podríem anomenar ecocuina, o la cuina com a adaptació al medi-, cal dir que no sempre es produeix aquesta relació tan mecànica.
Es a dir, que qualsevol sistema alimentari- llevat que es basi en l’ estricta subsistència o en situacions extremes de fam, guerra, etc.- es basa en una tria. I aquesta tria comporta nombrosos elements simbòlics, a vegades explícits i a vegades amagats sota pretextos dietètics, religiosos, etc.
Dit d’ una altra forma: en totes les cultures culinàries no es menja tot allò que la terra, la mar , l’ aire, els rius o els estanys produeixen, sinó que hi ha unes preferències i, fins i tot unes exclusions, no pas basades, necessàriament, en criteris racionals- si més no aparentment-. Així, mentre que els mediterranis i els pobles orientals sentim un gran plaer a degustar calamars, pops o sèpies, els nòrdics avorreixen aquestes menges o, simplement, les classifiquen com a no comestibles. Tothom sap que el gust pels cargols no és universal, i que fins i tot aquí, mentre que en alguns llocs es mengen espardenyes o garotes (eriçons de mar), en d’ altres no s’ en fa cas. A la Península ibèrica, convivim els micòfils (com els catalans) amb els micòfobs(com els galaico-portuguesos). Fins i tot, a nivell individual o familiar, hi ha aliments o bé molt estimats o descartats- els menuts, per exemple-. Igualment a com en la nostra cultura , en certes èpoques (no necessàriament de fam) per part de certs col.lectius o certes persones, s’ han menjat llangardaixos, serps, rates, teixons,garses o eriçons de terra.
Es a dir: allò considerat comestible o no comestible, o simplement molt abellidor o poc o gens abellidor, no depèn pas de criteris estrictament racionals. Això perquè l’ alimentació , quan esdevé cuina, depassa l’ estricte estadi de nutrició i esdevé un fenomen cultural, amb tot el que això comporta de ritus, costums, adhesions i símbols.
La cuina, que neix aproximadament al Neolític amb la dona, neix , justament, amb l’ agri-cultura i la ceràmica, que és un utillatge essencial per a la preparació dels aliments.
Es aquí on intervé el concepte de símbol- “allò que hom pren convencioanalment com a signe d’ una cosa o d’ una operació”: el menjar, doncs, com a activitat humana quotidiana i fonamental, és un terreny privilegiat per a l’ expressió de valors simbòlics. La coca de Sant Joan, per exemple. O els panellets, els torrons, els bunyols de Sant Josep o de Quaresma, la crema de Sant Josep, les bunyetes, els panadons,els canelons de Nadal, la salsa de Nadal,les orelletes de Festa Major, el Frit de matances…
Un suggeriment: si nosaltres no som fidels al cicle anual tradicional, qui ho serà per nosaltres?. En tot cas, una bona combinació és el tagín de pollastre o la truita de patates, però també al coca.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!