Ricard Salvat

Salvat va ser un dels meus millors amics i encara estic colpida per la seva mort. Vaig viure, pas a pas, tota l’amargor que li causà aquest país i que ell estimava desesperadament. Va revifar el teatre català (gairebé el va inventar), va dignificar la història teatral nostra, va obrir portes i finestres al teatre europeu, va voler que fóssim, i ho deia a la manera d’Espriu, una mica més civilitzats i una mica menys energumènics. En qualsevol país seria tingut per un puntal imprescindible. A tot Europa se’l tractava amb una immensa consideració, perquè era un erudit i un autèntic mag sobre l’escenari. Diuen que és que era antipàtic, però jo, que el vaig tractar tant, puc assegurar que era un home cordialíssim, aiuxò sí, molt ben educat i respectuós, cosa que xoca amb el xaronisme ambiental. Estic convençuda que el “seu” Espriu (“Ronda de mort a Sinera”) és més genial que els poemes i contes espriuans en què es basava, i que el seu darrer espectacle, “Mirall trencat”, era molt més bo que la novel·la de l’admirada Mercè Rodoreda. Però li van tancar sistemàticament totes les portes. Potser els manaies de la cultura catalana li tenien por, perquè aquests manaies, que sí que existeixen són un autèntica cinquena columna, entestada a minusvalorar la cultura catalana per un camí espeicalment pervers: posar les mediocritats com el súmmum de la cultura i silenciar els valors més importants. I la gent s’ho empassa perquè, qui s’atreveix contra la unanimitat d ela crítica? Quina pena que em fa pensar en les decepcions d’un home que va fer tant per nosaltres i què mal que li vam pagar.
Ara estic contenta perquè veig que li fan homenatges sense parar. Trad, però benvinguts.

A l’amic que em renya per dir “donar peixet”: és una expressió molt usada i no vol dir fer broma sinó enganyar amb romanços, com a les criatures, especialment afalagant el qui es vol enganyar. De tota manera, benvingut sigui que discutim una mica de llengua, no us sembla?
Encara no sé massa com va això de tenir un bloc. A veure si m’ajudeu una mica. Un petó anticipat,
Isabel-Clara Simó

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *