Isaac Peraire Soler

Dissabte vam viure una jornada inoblidable caminant per diversos carrers de Barcelona (recomano el vídeo de Vilaweb). Una manifestació de caràcter independentista sense cap tipus de dubte, per molt que ens vulguin convèncer que era autonomista. Els lemes que es podien llegir i sentir anàven en aquest sentit. Era un avís, un toc d’atenció, una reafirmació, una reclamació, un dret indiscutible. I no hi havia pas poca gent, convertint-se en la més gran manifestació del país. Jo, com tants milers de persones, podré dir sempre allò de “jo hi vaig ser“.

Diumenge, la selecció espanyola de futbol va proclamar-se campiona del món. El màxim reconeixement que pot aconseguir un equip de futbol. Es tracta d’una selecció carregada de jugadors catalans, així doncs el seu èxit és el nostre èxit (tot i que no me’l sento gens meu). Espanya sense Catalunya no hagués guanyat aquest Mundial (i ho saben). De la celebració pels carrers catalans, no cal prendre-hi gaire atenció. Ens volen fer creure que eren molts. Però en comparació el dia anterior, no arribava a la sola de la sabata, i crec que no es podria comparar, perquè no és el mateix sortir a reivindicar una causa que a celebrar una victòria, ja que aquest segon fet és molt més senzill de fer.

I ahir, el Parlament de Catalunya va tombar una ILP i una IP. La ILP per unanimitat, la IP per la covardia d’alguns. Llegiu els arguments d’Esquerra clicant aquí, que els van portar a quedar-se sola amb la IP.

Una cosa sí que està clara, estem vivint la transició cap a la independència. Costarà suor i llàgrimes, caldrà canvis de rumb i gestos valents i desacomplexats (que espero que serem capaços de fer), però mica en mica anem sent més persones que ho tenim clar. Ara bé, no podem esperar gaire més.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!