Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
La setmana passada, el President Benach feia una declaració en què entre altres coses demanava l’acceleració de la tramitació d’una Llei Electoral Catalana, pendent des de fa 30 anys. Anava també enfocat a combatre la desafecció a la política -que se n’anomena ara-, però aquest és un altre tema, i ara em centraré a la Llei que dèia. Acte seguit, Montilla i Mas es van deixar fotografiar, en un exercici teatral bastant poc original, i van posar de manifest que estaven disposats a parlar seriosament de tirar-ho endavant. Jo recordo Esquerra Republicana des de que tinc ús de raó demanant això. I ja en el pacte del Tinell crec que hi surtia, i el Conseller Carretero ja ho va intentar de forma oficial o no de tirar-ho endavant.
Jo crec que el problema és que la llei l’han de fer uns partits polítics que ja estan dins el joc. És com si el Barça i el Madrid s’haguéssin de posar d’acord en unes noves normes de futbol, i el Barça defensaria un model normatiu que li donés punts com més minuts tingués la pilota, i el Madrid no li interessaria en aquests moments això. Un símil potser exagerat, però és el que se m’ha acudit. (segueix…)
Però les normes són les que hi ha, i la Llei Electoral l’ha de fer el Parlament de Catalunya. I s’han de posar d’acord els partits polítics, mentre el sistema sigui aquest. I tots els partits han de cedir alguna cosa, escoltar fortament la opinió d’experts (informes dels quals ja existeixen) i tenir un debat ric i productiu, però també profitós i executiu. Vull dir, que es posin terminis i que es tiri endavant. A mi no em sembla exagerat que ho puguin fer aquesta legislatura, perquè també crec que un sistema electoral diferent, faria que la política a casa nostra es pogués percebre i dur a terme de forma difernet, i millor. Des de les eleccions municipals (imagineu més fórmules per votar regidors i alcaldes als municipis?) a les del Parlament de Catalunya (podent votar també de forma diferent que ara?), la llei electoral és més necessària que mai.
De sistemes electorals n’hi ha molts. I jo no en sóc expert, tot i que m’hi he aproximat (lectures i a la carrera universitària…). Però a la xarxa hi ha molta informació per si se’n vol aprendre més (i en múltiples publicacions impreses). Blocs de polítics, de politòlegs, de partits, de plataformes, etc.
Mireu clicant aquí l’informe per a la Llei electoral elaborat per una comissió d’experts i encarregat pel Govern de la Generalitat. A l’AVUI.CAT (clica aquí) hi ha un seguit d’articles els quals val la pena distreure’s una estona a llegir. Lleugers, t’apropen a sistemes electorals i a diverses opinions. .
També està bé donar una ullada a la web sobre la ILP per la Llei Electoral (clica aquí). O també el bloc del Jordi Casals, clicant aquí, amb enquesta inclosa.
Tot plegat, dóna elements per al debat
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El Parlament, com a representant del poble de Catalunya, és l’òrgan legislatiu i d’allí han de sortir totes les lleis. Però la llei electoral determina la manera com el poble delega la seva representació en els parlamentaris, i això ho poden fer els representants o els representats? Evidentment, el poble ha de decidir com delega la seva representació.
Afortunadament Catalunya ja té perfectament reglamentada la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), que fa possible la participació directa dels electors en el procés legislatiu. D’entre totes les lleis que pot elaborar el parlament, la llei electoral és un cas especial en que la participació ciutadana és del tot recomanable i necessària. Per fer-ho ben fet s’ha de donar temps a la presentació d’ILPs, prèviament al debat parlamentari. Ja n’hi ha una de presentada, que representa l’opinió d’un sector social, però en calen més.
Gràcies per iniciar el tema i per la informació que aporta.
per no perdre l’exclusivitat del poder de què disposen. Com tu dius no ens podem refiar gens: delegen el poder i, si ells fan les regles, no el compartiran pas amb nosaltres. Per tant, no ens queda més remei que cridar, fer per manera d’aixecar la veu tan com puguem. Suggereixo d’adreçar-nos massivament a ses “senyories” inundant la seva bústia del Parlament, escriure cartes al director, intervenint en els programes de ràdio que ho permeten, etc.