Isaac Peraire Soler

Avui, dilluns quatre de setembre, s’engega la campanya sobiranista que sota el lema "Jo també vull un estat propi" reivindicarà durant tota la setmana un estat pels Països Catalans des dels blocs cibernautes, però també des d’altres mitjans. Va néixer per iniciativa del blocaire Xavier Mir i, que jo en tingui constància, compta prop de cent adhesions entre blocaires i espais web, a més de noms reconeguts com l’escriptor Víctor Alexandre, el filòsof Josep M. Terricabras o l’economista Antoni Soy.

Així doncs, jo ja vaig mostrar la meva voluntat a adherir-mi i dedicaré el primer escrit d’aquest cicle a parlar de seleccions esportives. 

Jo també vull un estat propi per poder competir oficialment arreu. Aquests dies hem vist que al Mundial de Bàsquet del Japó, guanyat per una selecció espanyola -sí, una gran selecció, un gran joc… una dosi de fortuna a les semifinals (o desgràcia pels argentins)- que en el seu nucli dur hi ha destacats jugadors catalans. Segueix…

Em sap greu que hagin guanyat. De veritat. No és que no me n’alegri, sinó que fins i tot em dol. Sense entendre gens en bàsquet, he vist algun partit i algun resum, i s’ha d’admetre que han fet mèrits per aconseguir-ho. I els nanus segurament s’ho mereixen. Però la Federació i el què representa tot això de la Selección, no es mereix cap triomf. Com podem estar contents d’uns èxits d’una selecció que no permet la participació d’altres en tornejos oficials i, a sobre, es vesteix de grans figures d’aquesta altra que formen el pilar de l’opresora? Tot plegat, un exercici enrebuscat que jo no acabo de treure’n l’entrellat.

Un amic es mostrava satisfet per la victòria dels espanyols; la primera reacció meva fóu de sorpresa, però pensant-hi, essent com és un amant d’aquest esport (minoritari malgrat tot a Europa), ell sent una admiració pels bons jugadors i clar, en aquesta ocasió estava centrat en els de la selecció espanyola (amb nombrosos catalans, cal recordar-ho?¿); tot plegat, també, fruit de la manca d’equips en què sentir-se identificat.

Durant el mundial de futbol vaig escriure un article titulat Esperant el nostre mundial, que aquests dies podia seguir prou vigent…

Jo tinc dues seleccions… la catalana, i la que juga contra Espanya. I així serà fins que aconseguim, amb la seva entesa, poder participar com a país normal en totes les competicions internacionals.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!