Isaac Peraire Soler

Tothom al Catalunya-Euskadi.

Campanya: Jo també vull un estat propi.

Tinc una entranya sensació que en aquest partit de la selecció catalana de futbol que el proper diumenge 8 d’octubre, jugarem contra Euskadi, ens hi juguem molt, i tenim poc a guanyar i molt a perdre, si el Camp Nou no es veu ple, la patacada pot ser forta, i ja estem prou tocats pel tema de l’estatut, com per anar sumant més patacades.

En el meu entorn més immediat hi veig cert menfotisme, i el meu entorn no és precisament espanyolista, ans al contrari.

En els últims 20 anys les societats occidentals hem anat covant poc a poc una mena d’individualisme integrista que ha anat mermant l’esperit de col·lectivitat, del qual el catalanisme social, polític i cultural n’està patint les conseqüències de forma alarmant.

Hem arribat a l’extrem més delirant que proposar xerrades, conferencies, correllengües i actes reivindicatius en defensa de la nostra cultura i els nostres drets és polititzar la societat. Mentre que fer bicicletades, caraoques, excursions i botifarrades a l’aire lliure queda progre i cosmopolita, de fet estem caient en els panys que nosaltres mateixos ens posem.

Però tornant al partit, hem de tenir en compte que tota la crosta mediática hereva del franquisme com La Vanguardia, El Periodico, El Mundo Deportivo i l’Sport donaran informació del partit a la pàgina 86 i en un recuadret, com han fet en els darrers partits de la nostra selecció, i això per acabar-ho d’adobar.

Si nosaltres des de la xarxa no ens hi posem la situació de desencis pot ser total, per això des de l’enunciat “Jo també vull un estat propi”, cal fer una àmplia difusió del partit, i hem d’aprofitar per encarar-nos a la llotja de l’estadi on hi estaran tots els polítics –estem en precampanya- i reclamar els nostres drets col·lectius, aquells tan sacsejats pel menfotisme popular, i pels interessos dels lobbys de pressió.

I pensem que l’esport és la finestra més important d’obertura al món, de la nostra cultura i de retruc de la nostra supervivència com a poble, no hem de defallir, al nostre Parlament de Catalunya hi ha partits polítics que estan en contra de tenir seleccions com el PP i el PSOE, si caiem en el desencís tindran la feina més fàcil.

Com he dit abans aquest partit arriba en un moment molt complicat, per això cal omplir l’estadi, cal recordar-li al mentider, als seus sucursalistes, i al líder del regionalisme català que aquesta reivindicació és viva, que no ens hem pensem oblidar, i per això cal moure’s i utilitzar la xarxa per arribar on la premsa sotmesa als poders fàctics no ens deixarà arribar, perquè és la voluntat i el desig d’un poble.

D’un poble en moviment.

Col·lectiu 1707