Ismes

Aquest 25 d’abril es commemora el tres-cents aniversari de la batalla d’Almansa, el principi de la fi de les nostres llibertats en mans dels Borbons mitjançant les armes.
Aquesta batalla suposà la pèrdua pel Regne de València i facilità la posterior invasió de Catalunya i les Illes. Si a Catalunya es celebra la derrota de l‘onze de setembre com a Diada Nacional, el 25 d’abril hauria de ser la Diada dels Països Catalanss fins que no siguem reconeguts i puguem celebrar, per fi, una victòria.
Tres segles després, les llibertats encara no s’han instaurat -ni en un futur pròxim pinta gaire bé que ho facin- i el nostre poble continua sotmès a l’opressió dels estats espanyol i francès. […]

La mort de Carles IIII de Castella i Aragó el 1700 originà un conflicte per la succeció de la corona espanyola entre els Borbons i els Àustries representats per Felip V i L’arxiduc Carles d’Àustria respectivament, que esdevingué un conflicte entre potències europees (la Gerra de Succeció).
Amb la derrota d’Almansa de 1707 s’inicià un procés d’abolició política, de pèrdua de privilegis, propietats i furs i una repressió cruel i brutal als vençuts que el temps ha deixat en la dita valenciana "Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança". (I que jo, particularment, faig extensible a tots els PP.CC.).
Posteriorment, anglesos i holandesos abandonen la seva ajuda per una Catalunya que havia apostat pel seu tarannà descentralitzat i les seves aspiracions autonòmiques, i, en certa manera, de l’arxiduc Carles donats els esdeveniments.
Així les forces de Feip V arriben a Barcelona el 1714 i, un any més tard, conquereixen Mallorca i les Pitiüses (Eivissa i Formentera) es rendeixen per acabar el 1716 amb la publicació del Decret de Nova Planta amb les seves conseqüències polítiques, abolicions i manca de llibertats.

Tres-cents anys després, continuen sota la monarquia dels Borbons. Aquest fet ens hauria de fer reflexionar i ajudar a una major mobilització. Jo no he participat amb l’encesa de llums d’alerta feta a València per la commemoració de la derrota però, després de la diada de Sant Jordi, la meva senyera continuarà desplegada tot el dia, com a mínim. Potser només jo en el carrer entendré el perquè però és la meva petita contribució al record de la desfeta d’un poble i el senyal de voler continuar somniant i lluitant perque un dia els nostres pobles convisquin plegats i lliures.

Deixo una auca i una cançó d’Al Tall amb la seva lletra com a record de la data.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!