Mazoni, projecte del polivalent Jaume Pla, ha donat un altre cop d’aire fresc al pop català amb Si els dits fossin xilòfons (Bankrobber, 2007).
La granja de la Pula n’és un gran exemple. Versió del Maggie’s Farm del gran Bob Dylan amb un estil propi i un vídeo força creatiu (i segur que d’un pressupost ridícul).
El segon àlbum de Mazoni en català el consolida en el mercat musical. Un gran àlbum… i de casa.
Vaig conèixer Mazoni gràcies a No tinc temps (Esgarrapada, 2006) i el fet de no parar de sentir-la gràcies a haver estat escollida com a cançó de l’estiu per l’emissora iCat fm. El segon disc de Jaume Pla en català té categoria per estar en la llista dels de més qualitat però, ai las!, és un català. O sigui, que comercialment només es pot dirigir a aquell mercat petit, protegit i subvencionat del tercio noreste.
Hem d’estar orgullosos que continuïn sorgint temes i grups com aquests. Segur que si s’apostés per ells es podrien exportar fora, a Europa. Perquè, és clar, a l’estat espanyol poden quedar-se amb la melodia de qualsevol cançó enganxosa (cantada majoritàriament en anglès o bé en qualsevol altre idioma) sense que es tingui ni idea de què diu i quin missatge vol transmetre. Però, escoltar-la en català? Ni que fos bombardejada pels 40 incordiables o qualsevol altra emissora comercial s’entendria l’agosarada aposta. Més aviat es veuria com un atac a la música i la cultura espanyoles (De fet, tenim l’exemple de la fornada de grups dels 90’s de rock en català).
Altra cosa seria debatre si existeix l’estructura comercial idònia per als productes audiovisuals catalans. això és més complex però s’ha demostrat que quan hi ha voluntat funciona. Bé que ho fa la mateixa estructura amb productes per vendre a tot l’estat.
Deixem-nos de complexos i gaudim d’allò que tenim a casa. Que també hi ha qualitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!