– “Els relats de la pandèmia” (on analitza com periodistes i fins a setze mitjans d’abast tant local com internacional han anat construint aquests relats. Cal tenir en compte que la seva anàlisi se centra en l’any 2020 i en mitjans de llengües que ell comprèn, tot obrint un ventall geogràfic amb centre a Barcelona).

-“Els grans temes” (és a dir, com han tractat temes cabdals posats en el centre de l’actualitat per la malaltia: l’origen del nou virus, la gestió dels governs, la salut pública, la memòria de les víctimes, l’impacte social, vacunes i vacunació, l’economia, la política, l’educació i el teletreball).

-“Els  valors del periodisme”.

És en aquest darrer apartat on destaca especialment els valors que la pandèmia ha posat en evidència pel que fa a la feina que han desenvolupat els professionals de la comunicació i els col·lectius que ja els agrupaven o que han creat de nou expressament per afrontar els nous reptes. En aquest sentit, i en un assaig en què els annexos i les notes són d’una qualitat i un abast extraordinaris, hi destaca l’annex 2, on referencia fins a trenta-dues fonts internacionals sobre la covid-19. Fonts creades de nou o adaptades expressament a les noves necessitats de la informació originades per la pandèmia.

Entre aquests valors, Gifreu aprecia especialment –i això no deixa de ser una valoració meva, una deducció de l’espai i l’èmfasi amb què ho tracta– la informació de proximitat. En les condicions en què es va originar i propagar la pandèmia, “la intermediació de la  bona informació de proximitat era un bé de primera necessitat –diu–. El periodisme local es reconvertia en el primer periodisme de servei a la comunitat”.

Una comunitat que hi buscava, i hi trobava en molts casos, com els que ell mateix posa d’exemple, “…què podia fer. La vigilància de l’entorn (missió principal encomanada pels tractats clàssics al periodisme) i la credibilitat de la font informativa permetien orientar les decisions enmig d’un ambient de temor i incertesa”, afegeix. Cal destacar l’atenció que, en aquesta mateixa línia dedica a mitjans digitals catalans com l’imprescindible “Vilaweb” –Vicent Partal, el seu director, és l’autor del pròleg–, “Crític”, “Nació digital” o “Mèdia.cat”.

En aquesta part, Gifreu analitza també el que anomena “el fulgor del periodisme científic”, “la batalla contra la desinformació” (d’importància cabdal enfront del negativisme que denuncia repetides vegades, sobretot en parlar de l’impacte de la pandèmia en la política com un dels “grans temes” en la segona part de l’assaig), “el periodisme d’investigació” (on no es limita a analitzar el que podríem anomenar periodisme d’investigació de gran prestigi sinó exemples molt més propers que inclouen webs catalanes sovint menystingudes pels gurús de la comunicació al nostre país), “el preu de la llibertat” (amb testimonis impactants de com han pagat per la repressió informadors i informadores que van gosar enfrontar-se als poders tirànics d’alguns estats), i “la promoció del debat mundial” (afirma que “en aquest debat global, el periodisme i els mitjans de comunicació exercien no només el rol de vehicles de l’opinió sinó que feien també i sovint de motor de la confrontació de valors i valoracions.”).

De l’abast d’aquest assaig, i de la seva solidesa, en pot donar una idea un recompte: 373 notes recolzen, amb els respectius enllaços ressenyats, les 266 pàgines de l’assaig estricte. Cadascuna d’aquestes notes obre un nou panorama en el relat de l’autor i convida a endinsar-s’hi. Una anècdota siginifcativa que per a mi és una novetat –perdoneu-me la ignorància si de cas– i que m’agrada destacar: el llibre prescindeix pràcticament de gràfics. Si no és que –usant un simple codi QR que publica just abans d’iniciar l’assaig– abordem la notable quantitat de testimonis a què dona accés i que estalvia d’imprimir en paper. Com que sóc un fervent admirador de l’acudit gràfic, convido –com fa ell mateix– a repassar el recull d’humor gràfic publicat en els primers mesos de la pandèmia.