El 17 de març del 2021 deia, en un article  a mèdia.cat sobre la biografia d’Isabel-Clara Simó, que acabava de publicar –un any després de la mort de l’escriptora i periodista– Jordi Tormo i Santonja (Isabel-Clara Simó. Una veu lliure i compromesa, amb pròleg de Núria Cadenes) que ja trigaven massa “els editors a encomanar i publicar una bona antologia dels articles d’aquesta dona –i subratllo la paraula dona– que ‘en tot moment va defensar quatre grans compromisos essencials:amb la llengua, amb les lletres, amb la política i amb les dones’, com diu d’ella Jordi Tormo”.

Com si ens haguéssim conjurat articulista, prologuista i una altra editorial (Comanegra, 2021) fa poc que ha sortit al mercat No tinguis èxit. Cultura, feminisme i nació (1968-2019), una tria d’articles d’Isabel-Clara Simó preparada i prologada per la mateixa Núria Cadenes. Us aseguro que no hi ha hagut conjura però sí una agradosa coincidència. Simó ha estat una de les més grans escriptores del nostre país (Països Catalans, que ella tan estimava i reivindicava) i aquest era un testimoni que se li devia.

Perquè ella era també una gran periodista i el recull n’és una prova. Articles que abasten des dels primers publicats a la revista Canigó, que ella va dirigir i convertir en el primer setmanari polític dels Països Catalans –encara sota el franquisme–, als de l’Avui (després El Punt-Avui), passant per El Temps. Fins just abans de la seva mort. Del valor de l’obra recopilada ara, en deixa constància Núria Cadenes en el pròleg, quan n’explica la dificultat de la tria. Que volia dir “per força, escollir”.

La prosa periodística de la Isabel-Clara Simó és, com cal, directa i sense embuts. De vegades irònica (llegiu com recomana la mateixa Núria Cadenes el “Decàleg de l’escriptor català”), de vegades terriblement tràgica (però mai gratuïta: “Cremat viu”, “Sabates”, “Els pits”, “Ulls”, “L’encenedor”…). Sempre fidelíssima al seu marc referencial, els Països Catalans, i al feminisme i la independència. I a la llibertat i la llengua com a objectius irrenunciables (“Dona i nació”, “Fal·làcies”, “La conducta patològica de la ultradreta”, “Himne”…).

Llegint aquest recull que abasta un temps tan ampli, de vegades –parlant en la mitificada transició espanyola (“Democracia a la española”, “La frustració nacional”…)– sembla com si encara fóssim llavors, o encara pitjor. Però no és cert. Per a la Simó –com per a tants de nosaltres– queda la gent i la seva empenta (“De tothom”, “Hem guanyat”, “El factor humà”, “Com fer-ho”, “La república”, “ACN”, “Dubtes”…).

Destaca, en tots ells, la capacitar de convertir les anècdotes –nombrosíssimes i significatives– en categoria. També l’atenció que fa a d’altres escriptors, intel·lectuals i artistes per a qui no regateja elogis quan, al seu criteri, s’ho valen (Anna Murià, José Agustín Goytisolo, Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Ovidi Montllor, Manuel de Pedrolo, Jesús Montcada…). I el menyspreu cap als mediocres i covards (“Postcultureta”, “Mandarins”…). “I sobretot, sobretot, em molesten els qui, havent abandonat el català, ericen el seu sistema nerviós quan veuen que tu no hi has renunciat, i et diuen fanàtic perquè els és menys dolorós que dir-se, a ells mateixos, covards”, escriu a “Els qui molesten”.

De tots els articles, el més terrible és el que clou el recull: “Ara pesa vint-i-un grams menys”. El va escriure i publicar arran de la mort del seu fill Xavier. No sé comentar-lo. Ni puc. Llegiu-lo.

Mèdia.cat, observatori crític dels mitjans impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils, em publica avui aquesta ressenya.