“Són un espill en què ens mirem per saber què som”. És l’altra cara de la moneda, la més fascinant i emocionant per a ell. Positiva perquè “ens permet establir un diàleg molt emocionant amb els altres, per comprendre i aprendre de l’altre, d’allò que fa l’altre”. En paraules de l’escriptora camerunesa Léonora Miano que recull el mateix Partal, són “l’indret on els mons es toquen”.

El llibre té una primera part en forma d’assaig que –com va dir a la presentació el periodista Lluís Foix– mereixeria convertir-se, aprofundint-hi, per si sola en llibre. Hi aborda, entre moltes altres qüestions, la relació entre frontera i nació. “És la política –hi diu Partal–, la voluntat de ser, allò que compta més a l’hora de constituir un grup humà en nació. Ara, també és cert que no es pot negligir un factor molt determinant: que en la formació de les nacions pesa tant la voluntat pròpia interna i el passat com la confrontació amb el veí(…). I és d’ací, d’aquesta contraposició, que naixen totes les fronteres”.

Afegeix que “més o menys tothom sap què és un estat: un ens administratiu que gestiona el poder i té el monopoli de la violència dins un espai dibuixat precisament per les fronteres (…). La nació, en canvi, és una cosa distinta de l’estat, és un àmbit d’identificació col·lectiva i un motor de convivència, que no necessàriament encaixa amb les línies que algú ha dibuixat sobre el mapa. I que, de fet, no hi encaixa gairebé mai”.

I ofereix, per exemplificar-ho, trenta-set relats seus per “fer reconeixedores unes dotzenes ben diverses d’espais de frontera que he visitat durant la meva vida”. I passa així a la segona part –la més àmplia i substancial del llibre–, on, a la manera d’unes pàgines viscudes, explica experiències i en treu reflexions pròpies.

Es fa difícil triar entre els trenta-set relats. Però, per a mi, el primer a què val la pena fer referència és “Berlín. la frontera total”. Aquell 9 de novembre de 1989 va caure la ratlla que separava dos móns i una mateixa nació, l’Alemanya que recuperava, un moment per l’altre, la unitat. I diu Partal que poques vegades a la seva vida havia treballat tan feliç. L’alegria se li encomanava.

A l’altra banda –si juguéssim a un joc d’extrems–, hi posaria “Sarajevo. La frontera dels llibres”. Un viatge de desolació, tot i parlant des d’uns temps en què la ciutat màrtir ja havia  deixat enllà la guerra que l’havia destruïda, a ella i a dotze mil dels seus habitants. I, també, la vella biblioteca, amb els seus llibres i tresors de la memòria cultural pròpia i de totes les gents dels Balcans i de l’Orient proper. Van ser destruïts en un bombardament premeditat de l’exèrcit i leș milícies sèrbies el 25 d’agost del 1992. Quan Vicent va visitar-la –en el context del seu relat– la vella Biblioteca havia estat reconstruïda però no hi havia llibres. Els que la gent –la bona gent de sempre, “per amor als llibres!”, diu– havia aconseguit salvar van anar a parar a la nova biblioteca nacional.

És impossible, per a mi, en aquesta ressenya, indicar ni que sigui amb un titular l’abast d’aquest apartat del llibre. Pel seu impacte, i el seu significat en el context en què es troba, val la pena remarcar encara el relat “Trakai. La frontera és una capsa metàl·lica”. Hi explica com, en una situació estranya –d’incomprensió mútua en les llengües respectives–, a Trakai, ciutat ara lituana, històricament centre de la comunitat caraïta –“adeptes d’una forma particular de judaïsme”–, un home el va convidar a veure què hi havia en una capsa metàl·lica que guardava com un tresor: passaports i papers oficials que provaven (?) que ell era rus, soviètic, bielorús, polonès, alemany i lituà. Això és, “les diverses nacions que havien tingut en propietat Trakai durant la seua vida”.

Potser, de la tria personal que n’he fet, es pugui deduir que aquests viatges objectiu dels relats de Vicent Partal es limiten a Europa. No és cert. Pels ulls del lector hi passen, a mes a més, Belfast, Chistiania (Dinamarca), Ciutat de Mèxic, Dannevirke (Dinamarca i Alemanya), Doha (Catar), El Paso (EUA), Hiroshima, Hong Kong, Istambul, Jericó, Jerusalem, La Güera (Sàhara Occidental), Khayelitzha (Sud-Àfrica), Lixouri (Grècia), Malmö (Suècia), Mont-real (Quebec), Moscou, Niça, Nicòsia, Patres (Grècia), Podkoren (Eslovènia), Recife (Brasil), Rovaniemi (Finlàndia), Salses (Catalunya del Nord), Súnion (Grècia), Taipei, Tallinn (Estònia), Tiraspol (Moldàvia/Transnítria), Truro (Gran Bretanya), Van (Turquia/Kurdistan), Vílnius, Vincopci (“aleshores en ple front de guerra entre Croàcia i Iugoslàvia”), Wounded Knee (reserva índia de Pine Ridge, EUA) i Zagreb.

“Per entendre les fronteres –conclou Partal en un documentat epíleg (“Una invitació a apreciar les fronteres”)–, per apreciar el valor i la importància del fenomen sociològic que representen les fronteres, cal viatjar, trepitjar-les, travessar-les, deixar-se portar tant per les visibles com, sobretot i molt especialment, per les invisibles, per les que no tenen guardabarreres ni demanen passaport però són generalment les més consistents”.