Explicava en aquest bloc fa uns dies els meus dubtes entre votar les CUP –fidelitat històrica– o Junts per Catalunya –per evitar que el president legítim de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, fos llençat a l’abocador de la història–. Finalment m’he decidit: penso votar Puigdemont.
Ja sé que, per fer-ho, hauré de votar Junts per Catalunya amb tot el que això comporta: partit de dretes amb alguns candidats que em fan tremolar i d’altres que aprecio i que considero d’esquerres. No he volgut, però, mirar-me el programa electoral perquè, aquesta vegada, crec que no va de programes. D’altra banda, ¿quin partit no va dir que faria allò que mai no farà?
Votaré Junts perquè, aquesta vegada, el vot va unit a un home: Carles Puigdemont. Que Junts sigui el partit independentista guanyador –ERC ha fet massa giragonses com per merèixer-me confiança– vol dir que encara posem la nostra confiança en el president exiliat. I això significa enfortir-lo en el camp internacional i, doncs, enfortir amb ell la causa de Catalunya.
Sobretot si, de l’exili estant, impulsa amb molta més decisió que fins ara el Consell per la República com a clau de volta d’una nova estratègia que potenciï la lluita interior amb la referència de l’exili exterior.
Espero i desitjo, doncs, que Junts per Catalunya sigui la primera força de l’independentisme també després de les eleccions de demà passat. Perquè encara crec que el principal referent de la pervivència de l’octubre del 2017 és el president Puigdemont. I que no s’hi val a prescindir d’aquest bagatge.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Bona decisió, pense.