Tinc dos presidents. Un a l’exili, Carles Puigdemont, president legítim de la Generalitat de Catalunya. Un altre, a la presó i ara amb el tercer grau –no sabem quant durarà–, Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural, l’organització cívica más important del meu país, els Països Catalans.
Aquest acaba de dir que cal “omplir les urnes de vots sobiranistes”. Tinc una cosa clara: li faré cas i el 14 de febrer penso anar a votar.
Ara bé: no tinc clar per qui fer-ho. Per fidelitat històrica –sempre que he pogut, i ells m’han deixat (hi ha hagut ocasions en què no es presentaven tot i que jo creia que ho havien d’haver fet), els he votat–, votaria la CUP.
Però és que no vull que Carles Puigdemont sigui enviat a l’abocador de la història. Perquè és el president del meu país i l’actiu més valuós que té, ara com ara, l’independentisme. I crec que al seu entorn es pot i s’ha de construir la nostra resistència contra l’invasor, aquesta “gent tan ufana i tan superba” que volen anorrear-nos i fan tot el que poden per aconseguir-ho.
Em temo que el dubte em perseguirà fins que tingui l’urna al davant. Encara sóc un indecís més.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!