A can Piulet, que n’hi dic jo, es barregen i ocasionalment col·lideixen avui els clams continguts d’un Barça i una culerada, d’un país jove i amb empenta que vol canviar pell, amb els esgarips erugats de pràcticament la mateixa gent però en configuració molt més tràgica, gent a qui li volen seguir ensenyant doctrina amb l’arnat “la lletra amb sang entra” a cops de bastó.
La cascada immensa, sorollosíssima, eixordadora i sorda i a voltes muda que és el tuíter enfronta, doncs, en un dia com avui, l’aigua i l’oli que sense sebre-ho són sang de la mateixa sang de les venes del país que tots junts fa segles que no reeixim a construir. A algú, és ben clar, li ha interessat distreure’ns de l’èpica de tenir els triomfadors del moment a casa i suant la cansalada pels nostres colors i, semblantment, l’articulació de la perspectiva en viceversa deu ser igualment probable, tot i que per mi més difícil de formular.
Amb un qui non prodest que conec massa bé potser arribaré a l’ergo… Va, ja hem començat. Aviat explicarem més cosetes des d’aquest racó de descregudesa i pixaneria, valors fundacionals de la nostra civilització.