L'homenet com pixa

Reprenc aquest bloc de guadianeig per anotar quatre cosetes sobre les eleccions europees que ens cauen al damunt i, què em trobo?: que el darrer escrit, fa mesos, era sobre la importància que atorgava a la unitat electoral en el mateix context. Malaguanyat.

Deixem estar aquest tema ara ja tan suat i eixorc per fixar una mica de crònica:

-les europees són, efectivament i per als dos grans partits del regne d’Espanya, una vàlvula per administrar currículums en fase ascendent i per arraconar excedents incòmodes o brindar jubilacions plàcides a gent amb idiomes.
-la cosa més important a retenir en aquesta contesa, més enllà de si s’envia un missatge de menfotisme o d’alta participació, és que es tracta d’una circumscripció única i, per tant, comptablement hostil a les minories permanents com la catalana. Que un parlament de 750 membres que sobrerepresenta els estats petits només en reservi, com qui diu, 4-6 als catalans, que com a comunitat autònoma seríem l’1,5% de la UE però com a unitat cultural vora el 2%, no és en cap cas un fet neutre i innocent. És part de l’enganyifa.
-circumscripció única vol dir que o emetem molts més vots que la mitjana espanyola (que és molta més gent) o la llei d’Hondt ens tornarà a fotre enlaire comptes de vaquereta i ves que en comptes de dos diputats n’hagis de tornar a compartir un…
-En la mateixa línia d’enganyifa, les europees no és que no interessin ningú: és que quasi tots els mitjans que s’hi inverteixen per ‘fomentar la participació’ i ‘apropar Europa als ciutadans’ semblen enginyats a posta per causar l’efecte contrari. En absència d’un espai públic transnacional que pugui fiscalitzar les activitats institucionals europees de manera homologable a un nivell estatal o més proper, jugar la carta somnífera és la garantia que tindran màniga ampla. Deunidoret com la hi juguen. Algun dia parlarem de les liberalitzacions de les telecomunicacions, i encara riurem.
-els mateixos mèdia, també públics, també catalans, des d’on es reclama un major interès són focus d’avorriment còsmic, des del primer debat al darrer tertulià. Encara rai que hi ha l’Enigmàrius que hi posa ganes. I sort que des que sortim al carrer l’Onze sembla que la gent s’ha espolsat la son de les orelles…
-fa dies que miro de reconstruir les trajectòries dels eurodiputats que he tingut ocasió de poder monitoritzar amb els meus ulls, especialment des de 2004, i no té pèrdua veure segons quins ‘pàkharos’ i ‘pàkhares’. Recordem, ara que se’n parla tant, que la Magdalena Álvarez va ser enviada a Europa com a número tres del PSOE, just per davant de la Maria Badia Cutchet (que ha fet bona feina des del seu marge i ha pagat cara la seva coherència, puix que ha estat ‘radiada’). La Sra. Álvarez va durar aproximadament tres telenotícies al PE i en Zapatero la va validar per al Banc Europeu d’Inversions, com avui mateix començava a recriminar-li públicament Tremosa. En aquest sentit, seria recomanable l’exercici de seleccionar un nom de les llistes de fa cinc anys i veure què deia aleshores, què diu ara, on és, si hi és… De tota manera, i per tancar el tema Álvarez, convé recordar que tothom que va votar una senyora franca i raonable com la Sra. Badia va estar reforçant el mandat democràtic de la Sra. Álvarez…
-el que ha passat aquests anys entre els eurodiputats catalans-catalanistes (es parla molt dels tres tenors Romeva-Tremosa-Junqueras, però per a certs temes de llengua i país també han jugat bé Badia i Obiols i després Sedó) té precedents mediats; els catalans, des de 1986, gairebé sempre han fet una mena de pinya tova (tan laxament com els ho permetien les circumstàncies, més intensa com més pressió social hi ha hagut perquè s’entenguessin) que ha donat modestos resultats, però de balanç, fet i fet, positiu. Això ha de continuar i reforçar-se. Només hi ha una manera perquè la pinya que facin s’endureixi ara que tant caldrà: augmentar la temperatura de les nostres demandes. Exigir-los que s’entenguin sovint i bé, que ho facin explícit, visible, evident i, sobretot, al moment que toca. Brussel·les és una arena política amb un cicle allargat, temps legislatius lents però prou segurs i cal veure-les venir. No ens podem limitar a apagar focs i en molts àmbits hem anat venuts, ens han enganxat com a poble amb el pixum al ventre.
-tema llengua catalana: amb l’estatus quo actual, ningú no canviarà res en favor de la nostra llengua. Bons gestos, bona voluntat, gota malaia, tot el que vulgueu, però poc menys que en va. I els espanyols, en aquest camp com en molts, saben per on van i amb qui aliar-se, i quin llenguatge insidiós i perniciós fixar per fer recular, reglament rere reglament, el nostre fet diferencial, els nostres drets lingüístics…
-Portugal, vaja…

(una altra estona més, va)